Cercar en aquest blog

18/11/08

RUPIT – TARADELL 2008

Avui hem hagut de matinar. Amb la Marta Prat ens hem trobat al centre de Taradell poc abans de les 5 del matí. Després d’anar a recollir la targeta de control, hem fet cua per pujar als autocars que ens han de portar fins a Rupit. A les 5 i pocs minuts, hem començat el viatge cap a Rupit. Ha estat perfecte, doncs no ens hem hagut d’esperar gaire estona a fora el carrer. A aquestes hores del mati, fa fred, però no tant com el que va fer l’any passat (que van arribar a -10º). Arribem a Rupit al voltant de tres quarts de sis. El trajecte amb autocar ha durat el temps just perquè no tregui el suc de taronja i les torradetes amb melmelada que he esmorzat a casa. Durant el viatge he anat parlant amb la Marta (feia dies que no ens vèiem!!), i suposo que el fet de no estar ben asseguda, i els giravolts de la carretera…..uf, sort que hem arribat ràpid!!.

Quan falten 5 minuts per les 6 comencem a caminar. Sincronitzem els rellotges. Tinc l’honor de començar amb la Marta. Aquest honor se m’acaba a la primera pujada. Ella ja es posa al davant i avança la poca gent que té al davant, la Dolo no pot seguir el seu ritme. Aniré xino-xano. Continuo pujant darrere un grupet simpàtic de gent, i de cop i volta algú me crida per darrera, és el Jaume, un company del Centre Excursionista de Parets del Vallès, un senyor molt entranyable i amb molta experiència muntanyenca. La darrera vegada que vam coincidir va ser a la Matagalls-Montserrat, que no va poder acabar perquè es va rebrincar el peu. La Rupit-Taradell és l’examen per saber si ja està del tot recuperat. Acompanyen al Jaume, en Rosendo i el Joan. Fem la cinglera de Tavertet ràpid, sense córrer, però a un ritme alegre. Saludo a la “elite” de les marxes, al Paco Robles i a l’Artigues. Els hi dic que s’afanyin, que la Marta està al davant obrint pas. Riem i ens acomiadem.

Arribem a Tavertet. Allà podeu gaudir d’un te molt i molt dolcet i calentó. Boníssim. Ja em comença a sobrar roba. Me trec una de les peces de màniga llarga que porto. Ara comencem a baixar cap al Pantà de Sau. El camí no és gaire ret, té pendent i pedres i arrels. Hem d’estar a l’aguait de no entrebancar-nos. El Rosendo, el Joan i el Jaume es paren, els hi dic que vaig seguint, i els hi desitjo bona marxa.


Arribo a la carretera que ens porta cap al primer control, La Riba. Allà hi ha la famosa coca i la famosa xocolata. No n’abuso, n’agafo un tros de cada. Avui em vé de gust fer-la ràpid, i vaig trotant. Vaig saludant als compis que em vaig trobant. Arribo al Pantà de Sau. El temps és fred. Començo a pujar les escales, i les compto. Arribant a dalt, pregunto als que porto al davant si les han comptat, em diuen que n’han comptat 470, a mi me n’han sortit 475. Podria ser q aquell noi n’hagi pujat de dos en dos, jjiji.

El recorregut és preciós, durant una bona estona vaig sola. Vaig trotant. Enlairo el cap, el cel és blau, molt blau, i també veig la lluna, la lluna que ja està decreixent. Segueixo trotant pels camins, i ara conec a la “xemeneia caminaire”, un senyor amb bigoti i un puro encès que déu n’hi do el fum que fa…. El passo ràpid, li dic bon dia i volando l’avanço. Arribant a Vilanova de Sau, coincideixo amb dos companys de marxes de la Marta Oliveró, en reconec a un, a l’altra no. Arribem junts a Vilanova. En un restaurant que hi ha al centre del poble faig la meva “parada tècnica”.

Ara ens toca enfilar-nos cap al Salt de la Minyona. Deixo als compis enrere i començo a pujar. És un corriol, no molt estret, amb pedres, enmig del bosc, hi ha trams on el sol penetra i camines amb la companyia de la teva ombra ( o potser és l’ ombra del Serrallonga?). Arribant al capdamunt gaudeixo d’unes vistes panoràmiques precioses: Vilanova de Sau es veu a baix, els Pirineus nevats…, i sola, vaig sola. Quina sensació més agradable.


Vaig trotant, disfrutant del paisatge. Ull!! Dolors no miris tan enlaire!! A veure si et perderàs!! Jiji. El camí està molt ben marcat. S’ha de seguir tota l’estona les senyals del GR (vermelles i blanques). Arribo al control de la Mina. Allí hi ha iogurts i aigua. Bec aigua. Coincideixo amb el Sr. Josep (amb qui aniré quasi bé fins a l’arribada). Allí en el control parlem una estona, i se m’escapa un “bueno”, ui!! El que he dit!!! Això no es diu, es diu “Bé”. Ondie, quin greu que m’ha sabut, he intentat esmenar aquesta equivocació, m’ha dolgut molt. Fins que no li he explicat que “invento” paraules catalanes (com ara “ocellada” en comptes de “pàjara”) em sembla que no m’ha condonat el meu pecat. Quin greu q m’ha sabut.!!

El Josep i jo continuem trotant junts. Arribant a Sant Julià de Vilatorta, coincidim amb un altre noi, (que no sé com es diu), i arribem els tres. És l’hora de menjar la “boti” (entrepans immensos), uff, no en menjo. Bec dos gots boníssims de brou, mmmmm, que em vénen molt de gust. Allí també et pots preparar un cigaló, per entrar en calor i treure el fred del cos.


Reinicio la marxa, el Josep i el compi vindran en un moment. Trotant direcció la Collada (el darrer control abans d’arribar a Taradell) coincideixo amb el Miquel, un noi de Santa Eugènia de Berga, molt afeccionat a les raquetes de neu i a snowboard. El Josep ens agafa i trotem un bon trosset tots tres junts.


Arribem a la Collada. Només ens queden 4,5 quilòmetres. Portem just 6 hores. A partir d’ara hem de seguir les cintes taronges que han penjat els de la organització. Mengem taronges, boníssimes!!! Molt dolces i sucoses!! Mmm. Sortim del control amb els dits ben enganxifats (avui no porto tovalloletes de can Mercadona i no me puc eixugar els dits).


Ens queda una pujadeta i poca cosa més. Passem prop del Castell d’en Boix (també conegut com el Castell de Taradell) i just pel costat d’una formació rocosa, que sembla una cova (serà la cova d’en Serrallonga?).


Ja veiem Taradell!! El tenim allí mateix. El Josep està molt fort i ha apretat. Jo continuo amb el Miquel. Anem parlant de menjar: que si els peus de porc arrebossats, que si rostit de conill, pollastre farcit…. Es nota que és el migdia i que s’acosta l’hora de dinar.

Arribem al poble i tot seguit al Centre Excursionista de Taradell.

El Josep ja fa uns minuts que ha arribat.

Ens espera una taula parada de coca, i més coca, xocolata, coca-cola, galetes de xocolata…. Ara tinc la recompensa, no és el tresor d’en Serrallonga, però es un molt bon premi: 3 talls de coca, mmmmmm amb la seva corresponent xocolata, és clar.

Abans de marxar, demano als compis dels darrers quilòmetres per fer-nos una foto tots junts. I ens acomiadem fins la propera.

Pregunto per la Marta Prat però no me saben dir quanta estona fa que ha arribat. Ara sé que li ha anat molt bé i que també la disfrutada moltísism.

Amb la Bet he parlat per telèfon i també l’estava disfrutant, de fet, estava a la seva terra i es coneix molt bé la zona.

Bé, l’aventura d’aquest cap de setmana ja s’ha acabat. M’ha agradat molt, una marxa no molt llarga (43,5 quilòmetres), amb uns desnivells no molt pronunciats i amb un traçat net.

Apunteu-vos a l’agenda la recomenació que us faig de participar-hi en la propera edició, ja veurem com la disfrutareu!!


Una bona abraçada


Dolo

Bigues i Riells, 16 de novembre de 2008.

2 comentaris:

albert ha dit...

Felicitats a tots els "Independents" que vau fer aquesta preciosa travessa. Això sí, pagant 30 i pico eurus.... No es passen una mica?

Ànims i endavant amb aquesta nova entitat.

Albert Torrent

Anònim ha dit...

albert no se si encara estas per aqui, pero sigui com sigui que tinguis tu i els teus companys de expedicio una bona experiencia i molta sort.
porteu una part nostre amb tots vosaltres.

Xavier sans i cordomi