Amb la tecnologia de Blogger.

sortida a Cabrera


Amanida, arròs, carn amb patatones, postres, vi, pa i aigua, què millor per acabar una caminada…. Així que, amb l’estòmac ple, després d’un cigaló (us pensàveu que me l’havia deixat, oi? Doncs no!) reprenem el camí de baixada cap als cotxes…. Una mica ràpid per a pair-ho tot, una mica d’espera pels que van endarrerits , i moltes fotos, ja que he aconseguit mangar la màquina al jefe, o sigui; al presi. Recolem però unes quantes hores, que hem començat la casa pel teulat….

18 excursionistes d’allò més eixerits queden en un lloc que no hi ha manera humana de trovar. Aquest lloc, que ràpidament s’emplena de cotxes, llavors no deu ser tan complicat… La sortida es va fer, si no recordo malament, de Sant Julia de Cabrera, i directes amunt cap al Cabrera. Però això era només l’entrada. Al peu de les escales deixem o dos dels membres que ens han acompanyat en la primera pujada: a mi no m’enganyen , tenien gana d’un bon cafetó i de parar una mica el sol abans de la gran comilona….

La resta ens dirigim cap al pla d’Aiats. Primer baixada , i després sí que hi ha una mica de pla on aprofitem per a esmorzar. Una altra baixadeta, si la memòria no em falla, i una nova pujadeta…. Es veu l’entrenament realitzat en les sortides prèvies, i les pujades es fan a bon ritme i en grup. Finalment baixada picada avall i ens dirigim per un camí que ens porta a la pujada del Cabrera. Aquí sí que bufem com a desesperats, i és que el Cabrera s’empina sense pietat… Però tot sigui per un bon arròs !!!!

Fins la propera !!!



Ens veiem

miquel

Publicad per: CEICATALUNYA - de març 23, 2009

SORTIDA SERRA CABRERA 22 DE MARÇ

Hola a tots, el dia 22 de Març fem una sortida a la Serra de Cabrera. L’hora de sortida serà a les 9:00 hores a l’ermita de Sant Julià de Cabrera. El recorregut constarà de 15 Km amb un desnivell 650 m positius. La marxa està qualificada amb una dificultat baixa/mitja. La marxa sortirà de la mateixa ermita de Sant Julià de Cabrera en direcció a Collet de Cabrera , Pla de Aiats, Puig de la Bastida i finalment arribant al Santuari de Cabrera. A dalt del Santuari hi haurà possibilitat de quedar-se a dinar al restaurant. Tothom que es vulgui quedar a dinar és necessari que faci un ingrés al compte del club 2100 0903 21 0200162944 . La data màxima per a fer el pagament serà el divendres 13 de març. Es prega que tothom que vulgui venir tant si es queda a dinar com no, envii un correu a l’adreça j.paredes@ya.com amb còpia a (boada.miquel@gmail.com). Es quedarà a les 8:45 a l’entrada de Cantonigròs. A partir d’aquí, en cotxe, anirem fins a Sant Julià de Cabrera on s’iniciarà la ruta a peu. Es prega puntualitat, ja que hi ha hora confirmada pel restaurant.

Menú infantil: 12€
Amanida, macarrons, botifarra, pa, aigua i postres

Menú adult: 22€
Amanida, arròs, carn , pa , vi i postres. Begudes alochòliques i refrescs no estan inclosos.

Salutacions cordials
Publicad per: CEICATALUNYA - de març 09, 2009

transgrancanaries 2009


Transgrancanaria 09

> La cosa no pintava gaire bé: a) viatjàvem amb el Daniel amb bronquitis i tant Lola com jo amb constipat de cavall, b) el temps esperat eren núvols i possibilitat de pluja, c) seria la segona vegada questa temporada que em calçava les Brooks: es cert, havia entrenat al gimnàs i amb la bici, però, no tant com caldria i, a més, em faltava saber com reaccionaria el genoll dret ; d) em preocupava el tall del km 65, que implicava haver d'anar a 5kms/h durant la primera part de la cursa, la mes dura pel desnivell acumulat; e) però, sobretot, em preocupava el coco: si estaria preparat per aguantar 123 kms, dos nits sense dormir...
> Malgrat tot això, el fet de viure una experiència nova, conèixer a alguna gent i que el pitjor fos haver de retirar-se i anar a la platja, ens acaba d'animar i cap a l'avió el dijous. Allà ens trobem amb un munt de pros: la Marta i el seu marit Pep, el Pep Artigas, en Massa, la Carme Campoy, l'Isma i l'Olga, la Txell....veient tot això un sempre pensa "on vas piltrafilla" però vaja, l'objectiu no es fer temps (estem a inicis de temporada, el meu repte es la UTMB, jo em preparo amb la Copa, je, je com veieu tinc excuses...) sinó acabar la marxa, mai he fet una tan llarga, no conec el terreny, no se com estic de cames, però si se que estic mal de cap (vaja, pitjor que de costum).
> En arribar cadascú al seu hotel i nosaltres a casa de Cecília, veïna a Sant Boi i amb casa i marit a Canàries: un txollo per que ens van fer de cicerone fins afegir un altre punt negatiu a la Trans: amb tant llocs bons que vam anar a dinar i sopar (a Santa Brigida, a las Cumbres a La Cruz de Tejeda), res de pasta o arròs; que si papas arrugas, jamon canario, vueltas de solomillo, garbanzada...vaja una dieta ideal pels previs a la Trans.
> El divendres al matí a acreditar-se i veure una mica la gent i per la tarda dinant-verenant al parador de la Cruz de Tejeda. (desprès podria dir que havia estat "reconeixent el recorregut") i controlant un spa a l'aire lliure a escassos 20 metres del recorregut: per si les flyes.
> A les 9.30 cap a l'estació de guaguas i primer ensurt: quan arribo veig a tota la gent amb la samarreta/peto tan fastigosa que ens havien donat en acreditar-nos: hòstia que s'havia de dur posada!!!!!!: Taxi corrent, trucades per que me la baixin i torno a arribar a l'estació de San Telmo just in time per pujar a les guaguas.. Allà m'hi trobo amb en Markus i anem petant la xerrada (de dormir amb el soroll que n'hi ha, ens podem oblidar) i un amic canari ens va fer cinc cèntims de com es el recorregut: compte amb la pujada d'abans de Tunte (molt apropiats els noms d'alguns ports de muntanya: Degolladas!!!!), que si no us fieu desprès del km 65 ja que encara queda pujada i ens costarà arribar a Garañon, que si desprès la baixada no es pot córrer tant com voldríem.. tots savis consells, com es veuria desprès .
> A la Playa del Inglés, ¾ d'hora d'espera i de nervis, foto del CEI: Emilis, Txell, Isma, Olga, Marc, Presi, un servidor....i amb els no tant CEIs: els anoiencs, la Carme...i a posar-se les bossetes de plàstic per què no ens entri sorra als peu (una xorrada com altre, a mi s'en van caure als 500 m, em vaig mollar els peus, em va entra sorra, i tampoc va ser tant greu...) .
> El broncas de l'altaveu donant la tabarra i nosaltres cridant per mantenir-nos junts i jo, el darrer pensament: que coi fas aquí quan podries estar sobant i amb la família?. Com veieu, molt animat. Es donar la sortida i tothom a córrer, i ja no trobes a ningú,et va avançant la gent i tu pensant, collons no tindrem temps de córrer, a que ve tanta pressa...
> Jo deixo de córrer abans no acabi la sorra i desprès sortim a un barranc. Es van fent els primers grupets i trobo que estic bastant enrederit però clar la mitja dels primes kms es de prop de 10 kms/h. Això pinta bé. O pintava, per què el barranc es va fent cada vegada més angost i pedregós fins que comencem la primera pujada: Degollada Ancha, ole tus guebs, curteta però trencadora la cabrona. Vaig esbufegant, ple d'enrampades i tirons (si es que ja deia jo, hauria d'haver calentat, no es pot començar així...) fins que de cop sortim a una pista que es la meva salvació. Jo, si el desnivell no passa del 5-7% m'ho menjo tot i no tinc problemes. SI es més elevat, m'entren uns calfreds...També m'en recordo del consell del Miquel : beu cada 15' i menja cada hora: collons si porto dos i no he provat res!!! A partir de llavors, el consell es per mi paraula de Deu i el seguiré content pels resultats.
> Arribo a la pressa d'Ayagaures (km 21) desprès d'una baixadeta en al que no goso córrer per què ja estic veient els llums vermells dels que, més avançats, pujant per llocs inversemblants la següent Degollada, la de la Manzanilla. A Ayagaures primera sorpresa: l'avituallament líquid consisteix en una cuba del l'exèrcit, o sigui aigua (i esperem que estigui en condicions...). Omplir els bidons, fotre recuperation (que bé que va el condemnat!!!!) i cap a d'alt. Les primeres rampes son dures, desprès la cosa es suavitza i durant 4-5 kms vaig com una moto avançant gent: poc desnivell, menjar adequadament, guany de confiança i....de cop els pujadots. Mira's cap a dalt i veus llums que esperes que siguin estels o avions, però saps que no. Clar, si has de pujar 900m en 11 kms i has anat planejant.. Apa a pujar, de moment amb bon ritme. De sobte em trobo un paio assegut en una pedra i li vaig a preguntar si es troba bé quan m'adoni que es el Presi!!!!!. Collons Xavi, que fas: dormir. Apa tira cap a dalt c.... I desprès d'una lluita contra el subconscient del presi, apa que pugem poc a poc, davant la mirada atònita de la gent que ens va passant i veu a un paio parlant o cridant a un altre per què no s'adormi i no s'en surti (molt) del camí. Espectacular la sobada del Xavi, que fins i tot parla de sindicats i comités d'empresa, com espectacular la pujada. I jo pensant : si la meva dona em veies com parlo per què no s'adormi, sentiria enveja. I també penso: hòsties ja tinc l'excusa per plegar, m'he quedat per ajudar a en Xavi i no hem passat el control: quins ànims!!!! Total, s'ens fa eterna la pujada però, com tot a la vida, s'acaba i sortim a una pista que deixem a poc de coronar per agafar un corriol que baixa a Tunte. Ens trobem un parell de paios amb la manta tèrmica i poc desprès, els de la Creu Roja pujant per ells. Trotem una mica per arribar al maco poble de Tunte (km 36) en unes 7 hores
> Allà avituallament sòlid i líquid. Em vaig menjar fins i tot un entrepà (ara que recordo, de salami, si no m'agrada!!!), dos aquarius i quant anem a marxar, apareix l'Olga, que fa la de 90: va com una màquina, però ens dona una mala notícia: l'Isma ho ha deixat,clar com ho va deixar també en Marc Olmo, ja no hi havia al·licient...Deu n'hi do si que n'és de dur tot això. Aquí carreguem aigua que n'hi ha prop de 30 kms sense res, i està surtin el sol; marxem ràpid per què no portem bona mitja ja que anem a un ritme de 5kms /h que segur baixarà donat el desnivell que ens falta i necessitem mantenir-lo per arribar al següent tall.
> Apa pujada cap a la Cruz Grande, ja estem acostumats Trobem el desvio entre la de 123 i la de 90 (hi havia dos militars amb un estat etílic...) i aquí entrem en un tros trencacames, de pujades i baixades que ens posarà al peu de les preses. Començo a fer fotos (bon símptoma) i trotem quan es baixada (no tant com jo voldria, però...)acompanyats d'uns andalusos. Creuem la presa de Chira i un dels andalusos ha de plegar per una estrebada muscular. Comença a fer sol de valent i comença el meu calvari: amb sol no soc ningú i em vinc avall.. I en pujar el Lomo de la Palma (km 46) li dic al Xavi que tiri per que jo no puc i no passarem cap dels dos el control. Al poc, comença la baixada cap a la presa de Soria i el mantinc en al distancia, però en arribar al poble, m'aturo a fotrem'm una coca cola (quin vici senyor!!!) i desprès pateixo de valent en la pujada a los Jarones (km 58). M'aturo diverses vegades, faig fotos del paisatge... compto que no arribo al control. A sobre en la Degollada de la Hoya Vieja, perdo una estona les marques i ja, enfonsat, truco a l'organització. Em diuen que em venen a buscar però passa un quart d'hora i no ve ningú i en això que passen un parell de turistes i em diuen que el proper avituallament esta a 1 km: collons si entro en temps al control del km 65!!!!. Pujo amb més ànim que forces i apa, ja tinc més de la meitat de la cursa.
> Arribo i com que veig mes rampes, ho passo fatal, em passo 5' pensant (amb trucada a la dona inclosa) si continuo o no. Encara queda la meitat de la cursa, i 20 kms de pujadots que t'hi cagues. Com que la dona tampoc hi es a casa i no arribarà fins al tard i veig l'autocar que recull als retirats buit, doncs cap a Garañon. Les primeres rampes em fan desdir, però un amic d'Aracena (Huelva), pràcticament m'empeny capa dalt i, mica en mica , em vaig recuperant a base de gels i recuperation. A la baixada començo a trotar i avançar gent fins que escolto el meu nom: PACOOOOO i veig al presi assegut que no se si esta fent la migdiada o esperant-me. Total, des d'aquí ja no es separarem (je, je) ell tirant a les pujades (i al pla...) i jo a les baixades, no tant com voldria per què les baixades seran mes dificultoses del que esperàvem (estan molles i hi ha molta pedra) i per què anem acompanyats del noi d'Aracena i un portuguès d'Ubrique.
> Passem pel Roque Nublo però li fem una foto i tira que te vas, no pugem a la cima (no calia i no estem per perdre temps) i anem fent la Degollada de los Hornos (amb cordes incloses) i el Pico de las Nieves. Caso en dena ja estem tips de tant pujar i se'ns està fent molt llarg el camí. Quan arribem al Pic tenim al grata noticia que ens resta mig hora per arribar a Garañon abans no tanquin el control. Ja ens veieu a tots quatre baixar com desesperats, relliscant per la muntanya com si hagués neu i portéssim esquis. Afortunadament no hem de mirar marques per què la gent que veiem al càmping, a la carretera, ens va dient el camí fins que arribem quan faltaven 10' per tancar el control. El que s'ha de fer per sortir a les noticies...
> Mengem una mica de pasta (el que queda) avituallem aigua (es suposa que es baixada el que queda i no pesarà tant), posem frontal, ens abriguem (però no agafem la bossa de roba que havíem deixat, total...) truquem a les familis i cap avall.... en teoria. Es suposa que el que queda es baixada, però fem unes serres força costerudes fins arribar a la Cruz de Tejeda. Estic emprenyat per que veig com ens fan pujar quan hem d'acabar al costat de la carretera per la que anem, però es el que toca. Ja no penso en l'SPA sinó que només queden 42 km (collons una marató...) i, al pàrquing del parador, collons pujadeta que t'hi cagues. Però Teror no estava a baix?. Si las Palmas es veu allà baix que cony hem de pujar: la Cruz Chica (1612 m d'altitud) i desprès si, una baixada espectacular però difícil cap a Teror. El presi, agorero, sempre dient, mirà on hem de pujar i jo, que no collons que tot es cap avall. Però malauradament, moltes vegades té raó i fem com Leibniz: pujar per millor baixar. Afortunadament, de tant en tant s'equivoca i, en comptes d'enfilar-nos per l'enèsima muntanya, voregem una riera i anem a petar a un poble que pensàvem, era Teror. Craso error: donarem voltes per tres pobles que estan pegats fins no arribar al control del 101. En el camí hem avançat un grupet que al final arribarà a una hora de nosaltres, i ens sentim protegits per què tot la estona ens creuem gent de l'organització (creu roja, militars, etc) guiant-nos i comptant-nos, no se si en guerra psicològica per què pleguem (ho tenen clar a aquestes alçades...) o per no perdre ningú i acabar la cosa bé.
> El cert es que, en la baixada, hem deixat enrere l'amic d'Aracena que, amb problemes a la cama, ha decidit quedar-se amb el grupet que entrarà just de temps. Anem amb el noi d'Ubrique pel tram més horrible de la marxa: molt d'asfalt, rieres brutes i sensació de donar voltes per sumar kms. Creuem per la finca d'Osorio, (que és l'únic tros maco del tram que ens queda) baixen pel barranc del Pino i es un no parar d'asfalt que, sumat als kms i la pendent, crema els peus. De tant en tant, un divertiment en forma de riera/claveguera, sèquia (un tram d'1 km molt perillós, per fer-s'ho mirar com bé ha escrit en Paco Robles) o trams de pujar amb cordes suposo que per cascar més a la gent. En fi, un desencert total aquest darrer tram que ens baixa una mica la moral, per què tanta estona veien la capital i tantes voltes... Passem el darrer control i ni ens aturem a per aigua.: mes rieres brutes, mes pujadots sense sentit i creuem una urbanització en construcció des d'on albirem la meta, tot i que ens queda un bon tros.
> El d'Ubrique esta fins als c.... però literal, va d'un escozio .. i es queda enrere, total, el camí no te pèrdua. I nosaltres, xulos ens equivoquem a menys de 3 kms de la meta i ens posem a pujar fins que s'ens acaba el camí. Truquem a l'organització i ens caguem en tot, torna enrere i agafa un camí que surt a la dreta d'on hi érem i que es suposa tothom havia d'haver intuït, no comment. Total ja estem als carrers propers a la meta, anem plegant pals i amb uns valencians que, amablement ens deixen passar abans per la meta on, en un gest tant inútil com maco, el presi i jo ens posem a córrer davant els aplaudiments de ... ningú per que, a aquestes hores, la gent que hi ha a l'arribada son els que ho han fet abans que nosaltres. Deixo passar al presi abans (també ens podríem haver fet la foto junts) i foto de rigor, amb els 28h 11' 26''.
> A l'endemà, una festa una mica aigualida pel nombre de premis i pel sorteig de baratijes, però amb l'alegria de tothom per ser finisher. Fotos de grup i comiat que els avions surten per molts.
> Resumint, en positiu l'ambient entre nosaltres, especialment amb el presi (ja tenim molt avançat de cara a l'UTMB), l'estat físic malgrat el poc entreno (no em fan mal les cames ni el genoll), la capacitat de sofriment malgrat lo mal que tenia el cap, i alguns paisatges que realment requeriren una visita mes entretinguda. En negatiu, molts aspectes de l'organització (el recorregut final, alguns marcatges, els avituallaments) i una estranya sensació de no saber exactament per que fas tot això,
> En fi, suposo que, en retrobar la CCCR i els amics/gues, la cosa s'animarà força. Estic convençut de que no es només caminar, sinó amb qui camines i, sense en Pedro, en Joan, Miquel, Juanito, Dolo.,.. no es el mateix, ja ho tinc comprovat

Publicad per: CEICATALUNYA - de març 07, 2009