Cercar en aquest blog

18/6/09

CAP DE REC 2.009



Aquest cap de setmana ens hem arribat fins a la Cerdanya per
participar a la III Marxa Cap de Rec, organitzada pel Club Muntanyenc
Sant Cugat.
Tot i que la marxa començava a les 6 del matí del dissabte 13 de juny,
alguns dels seus participants la vam començar el divendres al vespre.
Us pregunteu per què? Llegiu, llegiu…..
A les 7 de la tarda del divendres, ens trobàvem a Olesa de Montserrat,
l’Olga, l’Isma, el Marià (en endavant, el nen Caldea, ja esbrinareu el
perquè, i nou membre del CEI Catalunya), el Pep de la UEC Anoia i moi.
Tots 5 enfilem cap a Lles, per sopar i passar la nit a l’hotel que l’ Olga,
la competent i eficient “relacions públiques” del CEI havia reservat
prèviament per a nosaltres i per a d’altres companys.
Arribem a Lles pels volts de les nou. A l’hotel ens trobem amb
companys de marxes que han tingut el mateix pensament que nosaltres.
Entre d’altres saludem al Sr. Jaume de Sabadell i Sra, el “Massa” i als
seus compis, el Maurici, amic i conegut del Pep, el Joan i la Sònia de
Sant Boi… Demanem per sopar, ens diuen que hem d’esperar el segon
torn, ho tindran tot preparat cap a dos quarts d’onze. Fem números:
anirem a dormir tard. Bé, mentre ens esperem per sopar, passegem per
Lles. En breu arriben els compis que falten: els companys de la UEC
Anoia i la Lourdes, compi del CEI. Tot seguit arriba el Miquel de
l’Estartit i el Jordi de Girona.
La taula ja és parada i demanem. Som 13 comensals. El sopar es
converteix en un no parar de riure. El Pedro s’ennuega escoltant parlar
l’Àngel, qui amb el seu accent “mañico” ens explica anècdotes i
compartim una agradable i divertida vetllada. Són les 12 tocades quan
ens aixequem de taula. Quedem a dos quarts de cinc del matí per
esmorzar i així pujar al Refugi de Cap de Rec ben aviat.
2
L’endemà ben morning, i després d’esmorzar uns crosanets i
ensiamadetes, a més d’embotit i sucs, i cafè… ens enfilem amb el cotxe
direcció Cap de Rec.
Els prop de 400 participants som molt matiners. Quina gentada de bon
matí!! Tot i així, podem aparcar el cotxe al costat del Refugi. Saludem
als companys de marxes (no em voldria posar en un compromís
oblidant-me d’algú de vosaltres, així que en aquesta ocasió, cap nom
escrit, però en el meu record hi sou tots, i tu que llegeixes també!!)
Tot seguit recollim l’acreditació, ens posem el “braçalet” i minuts abans
del tret de sortida, els membres del CEI i d’altres compis, ens fem la
fotografia de grup. Fantàstica!! Cares alegres, il·lusionades i amb ganes
de disfrutar d’aquesta caminada.
Com qui no vol la cosa, surto de les últimes. Em retrobo amb el Toni ( “el
Burgos”, el felicito, el dissabte és Sant Antoni), el Josep Mª i el Joan,
tots ells de Sabadell. Pregunto pel seu compi, el Miquel, que enguany
descansa, recuperant-se del genoll.
Amb l’Olga, el Maurici, el Pep i moi fem un petit canvi de ritme, ens
arremenguem les mànigues (metafòricament parlant, és clar) i trotem
una miqueta fins arribar al poble de Viliella. Allí hi ha el primer control.
El carrer principal (i em sembla que únic) del poble està congestionat,
quin tràfec de gent!! Al final, la organització decideix obrir el pas. A la
sortida del poble tenim el primer avituallament: coca, fruits secs, àdhuc
xocolata desfeta!!
La parada és curta. Seguim la pista forestal que creua bona part de la
Vall de Llosa. El Maurici, el Pep i una servidora anem caminant amb un
pas força animós. De cop i volta, la nostra mirada gira cap a la dreta i
cap a un tormell inflat: un company de marxes s’ha rebrincat (o trencat)
el turmell. Estan amb ell l’Albert (el compi de la Elvira), el Baldiri i el
Juan Carlos de la UME. Ja han avisat a la organització perquè el vinguin
a buscar. Uix!! Quin calfred!!
3
El Maurici i el Pep porten un ritme molt bo, i la Dolo no el pot seguir. Així
que redueixo velocitat. Coincideixo una estoneta amb el Pedro de Sant
Boi. Xino xano, arribem al C2: el Prat Xuïxirà. Allí coincidim amb els
“Telecos”. Reinicem la marxa. Ara anem direcció el Refugi de l’Illa.
Abans però, hem de pujar coll de Vallcibera.
Comparteixo passes amb el Jesús, amb la Txell i el Jaume de
Telecos…. I davant nostre se’ns presenta el coll. Ànims Dolo, un passo
dopo l’altro. Vaig pujant, és dur i el dia esplèndid. Miro enrere, i puc
intuir l’esforç dels companys. De cop i volta, algú truca. No espero pas
ningú. Toc, toc. Qui hi ha? –pregunto- Som el cansament i el desànim.
Que podem passar? No, no us vull pas!! Faig com qui no ha escoltat res
i continuo pujant.
Al capdamunt del coll trepitgem una clapa de neu i veiem l’estany,
preciós. Al Refugi de l’Illa ens espera un nou control, fruits secs i
xocolata.
Continuo amb el Xavi, una de les noves incorporacions de la UEC
Anoia. Anem baixant, vorejant els estanyols i esquivant les pedres.
Coincideixo amb 3 companys del col·lectiu “corredors.cat”. Anem
trotant, i ens anem avançant, semblem un acordió…. Em retrobo amb el
“nen Caldea”. Tenia moltes ganes de fer aquesta marxa, i m’explica que
li està agradant moltíssim. El seu ritme de baixades és molt bo, així que
bye, bye …. Ja no ha de quedar gaire per la Font de la Closa, el paisatge
és fantàstic: el riu, els cavalls pasturant als prats, les flors, preciós.
De sobte escolto una veu que m’és molt familiar: és el Presi!! Yes, yes,
el Presi del nostre club CEI. Que bé!! I amb ell hi deu anar el Paco, i
d’altres compis. Faig un crit “Presi”!!! però no em senten, començo a
córrer i ja els veig!! Primer el Juanjo (el compi de la CCC 2008), i també
reconec al Baldiri, al Xavi de Sabadell, el nen caldea, el Paco i el Presi!!
M’alegro molt de veure’ls. Arribem a la Font de la Closa (Les Escaldes,
país: Andorra). Allí ens espera un delicious entrepà de botifarra, o de
formatge, cava, coca-cola.. i una font amb una aigua molt fresca. El
Pep i el Maurici estan acabant de menjar; ells ja fa una estoneta que han
arribat. El Maurici, reinicia la marxa tot seguit. En aquest control
coicindim amb els companys de la UEC Anoia (la Carme, el Lluís, el
4
Josep Mª Solà, la Joana i el Lluís). Després d’agafar forces i seguint les
ordres del Presi, ens preparem per reiniciar la marxa i enfilar cap al
Perafita.
És en aquest moment quan neix la llegenda del “nen Caldea”. Veureu:
el Marià somia en veu alta amb Caldea, comenta que és allí mateix, i
que seria un bon moment per arribar-nos-hi.. Ei, ei, nen Caldea… què
més vols? Fonts amb aigua freda, estanyols amb aigua gelada,
solarium, tombones toves damunt l’herba… això és molt millor que
Caldea!! (no ho creieu?)
D’altra banda, a la Font de la Closa, i mentre estem fent el break, arriba
una claca molt especial: l’Àngels, la Carme, la Mariló i la Magda, les
dones dels compis de Tàrrega. Només poden animar a l’Enric, qui s’ha
reincorporat a les marxes després d’una lesió al genoll, i ha decidit
deixar-ho aquí per no abusar. La resta de compis de Tàrrega ja han
passat, ooohhh. Sapigueu que aquesta claca tan especial, està molt
engrescada i preparada per animar als seus compis a l’edició d’aquest
any de l’UTMB. Això és complicitat!! Compis de Tàrrega no teniu
excusa: enguany Finishers de l’UTMB!!
Som el migdia, i el sol ens acompanya amb molta força. Omplim els
bidonets i els “camel-backs” i reiniciem amb pas xino-xano la marxa.
El camí que ens portarà fins al Refugi Perafita és dur i amb un desnivell
important. Després dels convidats inesperats que he tingut pujant el
coll de Vallcibera, decideixo pujar lentament, xino-xano, de fet, em
converteixo en l’ombra del Presi. Camino darrera seu, i darrera meu, el
Xavi de Sabadell. El Paco i el nen caldea els tenim una miqueta més
endavant.
El camí s’enfila fent ziga-zagues, dreta i esquerre, floretes de color
rosa, de color lila, altíssims arbres… preciós, però dur. Creuem un pont
de fusta. Allí ens reagrupem amb els compis de la UEC Anoia, ens
refresquem i continuem: UEC ANOIA i CEI CATALUNYA, caminant junts,
com diu el Paco: passos de germanor.
Al capdamunt del camí, ens espera una esplanada, que ens conduirà
cap al Refugi de Perafita. Allí tenim de nou un control, fruits secs i
l’aigua del riu per omplir els bidonets. Arribats ens aquest punt, em
passa pel cap: quina becaina que es podria fer estirada en aquests
prats…, de fet, hi ha algun marxaire que jeu al costat del riu,
descansant…. Ideal, un bon lloc per tornar-hi i passar-hi un cap de
week.
5
Encara ens queda pujar el Port de Perafita o collet de Sant Vicenç. El
darrer tram, el darrer esforç fins arribar al cim. Un cop a dalt, baixada
fins el Refugi de la Pera, on ens espera una somiada i recordada coca
de crema….., moi se’n menja 2 trossos i n’agafa un tercer pel camí…
quina gana….
Només nos queden 8,7 km per arribar a Cap de Rec. Els corriols ens
marquen els camins, la remor del riu ens acompanya una bona estona,
ens trobem “pescadors” que van a fer la seva feina (pescar, oi?). El
grup ara el formem: el Presi, el nen caldea, el Paco, un sr que escolto
que li diuen el “gallego” i moi. En un plis arribem a la pista forestal.
Canvi de ritme, més ràpid, tenim ganes d’arribar. A dos quarts de sis de
la tarda arribem a Cap de Rec.
Hi ha companys que ja han arribat fa estona, i d’altres que ho fan
després. Tots amb cares de satisfets, explicant la duresa de la marxa i
la bellesa dels seus paratges.
Personalment, arribo cansada però a la vegada, contenta, molt
contenta. Orgullosa, satisfeta i amb moltes ganes per participar a la
nova edició de la Núria-Queralt, que enguany, augmenta la seva
dificultat amb més quilòmetres i més desnivell.
Espero retrobar-vos de nou ben aviat. Una bona abraçada.
Dolo Puipui
Granollers, 16 de juny de 2.009
NOTA: Molta sort als companys que participareu a la primera edició de
l’Ultra Trail d’Andorra. Nosaltres estarem fent passos a una banda del
país i vosaltres a l’altre. Ànims i a disfrutar!!