Cercar en aquest blog

13/9/09

UTM-2009


Ja han passat uns quants dies i els ànims s’han calmat, les alegries d’uns les penes d’altres, però al fi i la cap les experiències d’un grup d’amics a una de les probes mes dures del mon. Ultra Trail du Montblanc .

Uns dies abans ja has respira el ambient per els carrers de Chamonix, Estelades, samarretes, bosses ,gent , tot un poble bolcat per una proba de resistència, us asseguro que mai havia vist res igual. A mica en mica ens anem trobant, gent del Cei, dels Telecos, de la Uec anoia,etc. Tots coincidim en el mateix, encara que costa reconeixeu els nervis poden mes que nosaltres.

La primera víctima es fa present, quant el Nen cau malalt amb vòmits i diarrees, un mal auguri per el dia abans de la proba.

Per fi el dia mes desitjat pers uns quants i mes temut per a tots Divendres 28 d’agost del 2009 inici del esperat UTM. Relaxació dins del que cab, espera i per fi les 18,30 PM. I com no pot ser d’altre manera a corra dons els primers vuitanta kilòmetres son molt exigents de temps.

La il·lusió ens en peny capa endavant i arriba la primera nit ,una nit suau amb boira i on el son ens ataca per primer cop, ni remeis farmacèutics poden amb les primeres hores de la nit i un servidor comença a patir la seva primera nit de son.

Quant comença a clareja el Paco esta al meu costat però la son el ataca a ell i es comença a mastega la tragèdia. A Courmayeur el amic Paco es retira ja no li quedant forces psíquiques i físiques, una pena però es així.

Els dames continuem en grup el Miquel dirigint el grup, el Gitano, el Poeta, el Burgos i el seu company de marxes, ens trobem al Josep Maria de Tàrrega i també s’acoblà.

Ja hem passat el meridià de la proba i ara es quant comença el mes dur dons per alguns el nostra límit esta apunt d’arribar, la pujada al Grant Col de Ferret ens avisa que la nit serà llarga i freda dons la boira i el vent ens acompanyant en el accents.

En La Fouly el company del Burgos es queda també arribat al seu límit, la segona nit serà molt dura per el fred i per la son jo al sortir ja estic sen atacat un altre cop per la meva companya de les nits la son aquella que fa que els fantasmes de la nit surtin i que encara que tu no vulguis t’acompanya durant molt de temps. arribar tots junts a Champex-lac, es un gran esforç però o aconsegueixo i tornem anar en grup.

Sortim direcció Bovine però per no perdre la costum torna la meva amiga i torno a quedar-me endarrerit, quasi no puc caminar dons la son es mes forta que jo però una trucada inesperada de la meva santa esposa en torna al camí i en dona forces per agafar el grup. Estic apunt d’arribar a Trient, ara si que el grup ja no es compacta dons arribo quant estan a punt de sortir .

15 minuts de descans amb un vol de caldo inclòs un gel i a munt mes de 800mtres de desnivell en tot just 5km. Començo a pujar molt a poc a poc, dons estic cansat, arribo a Catogne i començo a baixar capa Vallorcine els peus en fan mal i els genolls començant a patir, la baixada es far interminable, però per fi sens un cop mes aquella paraula màgica courage,courage, i tu continues.

Torno a parla amb la Marta la meva esposa, i m’encomano a tots els sants i començo a pujar a La Tete deux Vents pas ferm i segur i comença el últim patiment un sol de justícia, molta calor, els peus amb una butllofa impressionant, els genolls ja no responen, el maluc dret grinyola com una frontissa seca, els brassos fan tota la forca i el cos ja no funciona.

Un cop a dalt sols queda arribar ala Flegere, pero es un calvari, trucades ànims dels companys , de la gent que pujava , però el teu cos ja no funciona, sense aigua, amb principi de insolació un riu la meva salvació quasi no puc ajupir-me per ompli el camelback sols omplo un ampolla i prenc la decisió parar abans de que sigui irreversible.

He arribat al Km 159, 44hores i 30minunts tot un record, a faltat poquet però no puc mes, ja no soc jo si no un cos que ja no controla els seus moviments i les extremitats ja no sincronitzant amb el resta del cos.

Mes tard arribo a Chamonix no puc caminar, no en puc doblegar, tinc fred, (fa un sol de collons),ja he acabat.

Ha valgut la pena, aquestes muntanyes son impressionans, però el UTM es molt dur, i es necessita molta força física i psíquica . Tots tenim un límit i el meu es 159 Km. I 44hores i 30 minuts.

Gracies a tots aquells que van intenta ferma arribar, gracies als que van confiar amb mi, gracies als que amb la seva perseverança van aconseguir que arribes a on vaig arribar.

Gracies Marta per la paciència que has tingut i per ferma costat amb aquesta aventura.

Xavier Sans i Cordomi

3 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.