Cercar en aquest blog

13/1/10

Raquetes de Neu. Port del CompteTuixent 2010


Després d’encetar un nou any amb molt fred i neu, què millor que aprofitar‐ho anant a fer una
ruta amb raquetes. De tal manera ens trobem a mitja tarda del dissabte amb la Dolo a
Granollers. La nostra intenció és fer nit a Sant Llorenç de Morunys, al peu del Port del Compte,
així ja no ens tocarà matinar d’una manera tant salvatge l’endemà. Ja arribaran les proves de la
CCCR on ho haurem de fer, però si ara ens ho podem estalviar, millor que millor. Anem pujant
xino‐xano, cal anar amb compte amb la carretera aquests dies. Com que el viatge és llarg,
aprofitem per posar‐nos al dia dels reptes d’aquest 2010 que tot just comença: Marató, Sables,
Vall Nord, UTMB... Res fora del normal, el típic que faria una persona standar...
Arribem a Sant Llorenç, i fa un fred terrible. Decidim anar a sopar aviat en un restaurant que el
piteu Maurici ens ha recomanat. Una bona amanida de pasta i unes bones pizzes per omplir la
panxa de dos esportistes abans de la prova. Tornem a la pensió i ens posem al llit. Ens hem
d’estrenar en quelcom que no hem fet mai. Toca descansar.
A les vuit del matí hem quedat amb el Fermí i la Maria, que seran els nostres mestres i ens
guiaran i aconsellaran al llarg de la prova. Esmorzem tots junts a la fonda Casa Joan, i allí
coincidim amb moltes cares conegudes de la CCCR que també participaran a la prova de
raquetes (entre d’altres, saludem al compi Jordi de Riudecols). Pugem cap a l’estació d’esquí i
la primera dificultat és saber on es troba la sortida, doncs no trobem cap indicació de la
organització. Finalment ens informen que la sortida és a dos quilòmetres més amunt de
l’estació d’esquí del Port del Compte. Per sort, anem amb el 4x4 del Fermí, que puja sense
problemes per les carreteres nevades de l’estació. Quant finalment arribem al punt de sortida,
ens comuniquen que la sortida s’endarrerirà uns 30 minuts. Sort, doncs encara havíem de
recollir els dorsals i calçar‐nos les raquetes.
Finalment prenem la sortida! La sensació és molt semblant a la de caminar, amb petits
matisos. El moviment d’alçada del peu és sensiblement diferent, i la separació dels peus també
ho és, ja que les raquetes tenen una amplada determinada, i si caminéssim de manera normal
ens les estaríem trepitjant constantment. Es podria resumir en que és semblant a caminar amb una lleugera sensació “d’ànec”. Comencem la caminada (raquetada?) amb tota la roba d’abric que portem a sobre. L’inici es fa amb lleugera pendent, i aquí en Fermí ens dóna unes classes sobre el tipus d’inclinacions que podem trobar. En aquest cas ens trobem fent “un falso
llano con algo de pendiente”. A mesura que anem guanyant alçada,
anem descobrint els paisatges que ens regala aquesta prova. Des de la nostra posició podem
veure Montserrat emergint d’un mar de núvols. Situat més a l’oest viem la serra del Montseny.
La veritat és que des d’on estem sembla mentida que la distància entre aquests dos massissos
sigui de més de 80 km. També emergeix d’entre els núvols la Mola, el Pedraforca, molt més
proper i d’altres cims emblemàtics del país.
No ens podem entretenir pas massa estona, doncs a la que parem de seguida ens refredem i el
fred ens cala ràpid. Fem una baixada forta i arribem a la meitat de la prova. Ens queda una
pujada forta per endavant i a partir d’allà tot serà baixada fins a Tuixent. El Fermí ens ha
preparat uns fabulós entrepà i decidim que ens el menjarem un cop siguem a dalt de tot,
doncs els quatre comencem a tenir gana. Comencem a pujar per un fort pendent. El Fermí i la
Maria ens aconsellen que col∙loquem “l’alça” a la raqueta. L’alça és un dispositiu en forma de
U que evita que el taló arribi fins a la raqueta en zones de forta pendent. Aquest fet afavoreix
la tracció de la raqueta i aprofita millor la força que li donem. La pujada no és gaire llarga així
que de seguida que arribem a dalt ens cruspim els entrepans que ha preparat en Fermí. Un
nou plat de la sèrie “Nouvell Cuisine: una vida hippy”, un col∙leccionable endegat pel Fermí i
que ha commocionat i sorprès a tot el món culinari. Una mescla d’ingredients (pa d’anous,
tomàquet, xampinyons, enciam, i una salsa secreta) que li donen un gust especial i molt bo.
L’entrepà té la mida justa per treure’ns la gana que portem i no afartar‐nos massa doncs encara
ens queda una llarga baixada fins al final.Comencem a baixar i el grupet de 4 es separa en
dos, perquè m’haig d’aturar ja que la raqueta m’apreta força el turmell en la baixada i el Fermí
m’ajuda a destensar‐la. Aquests pocs segons que hem estat aturats fa que ens haguem de posar a
córrer per atrapar el grup femení que ha agafatun ritme “endimoniat”. Finalment i pocs metres
abans del final aconseguim ajuntar els dos grups i acabem fent‐nos la foto final a dalt del podi. Un
petit avituallament a l’arribada posa el punt finala la prova.
Ens toca esperar l’autocar de tornada cap a Port del Compte on hem deixat el 4x4. Mentre
esperem aprofitem per fer un cafetó a l’estació. Una trucada del Maurici dient que s’ofereix
voluntari per recollir‐nos i portar‐nos de nou cap a Sant Llorenç, fa que novament ens
separem. Ja que l’autocar de l’organització arriba abans que en Maurici i la Maria i el Fermí
decideixen pujar‐hi. Tot i això ens retrobem al cap de poc a Sant Llorenç i acabem de
redistribuir les bosses que havíem deixat en un i altre cotxe. Ens acomiadem del Fermí i la
Maria, ells van tirant poc a poc cap a Barcelona. Mentrestant la Dolo i el Pep es queden a dinar
convidats pel Maurici.
Amb la panxa plena iniciem el viatge de tornada, viatge que es fa plàcid rememorant les
experiències viscudes al llarg del cap de setmana. Repetirem el que hem fet? Espero que sí, ja
que em viscut emocions noves i molt gratificants!!
Josep Bosch Collado & Dolo Puig Puig

2 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.