Cercar en aquest blog

12/4/10

L’ECO-TRAIL DU PARIS

No sé per on començar. Tampoc sé com explicar-ho. Ni tan sols sé si creure-m’ho.

Haver completat l’Eco-trail de Paris en el temps establert. És una experiència que no oblidaré en molt i molt de temps!

Aquest trail,per mi, no comença el 20 de març de 2010, sinó que s’inicia en el compte enrere al novembre de 2009 quan desprès d’haver-me inscrit m’adono que el temps màxim són 12 hores i mitja. ‘Uff!!’,vaig pensar. ‘Aquí m’haig d’entrenar de valent. Així que a participar a totes les curses i mitges maratons que puguis’.

Faig varies curses d’entre 10 i 15kms i dues mitges maratons (la de Mataró i la de Granollers), avanço el meu despertador a les 6.30/6.45 per sortir a córrer tres cops per setmana. Tot per acostumar-me a córrer un seguit de kilòmetres sense parar. Sí,sense parar! Ja en tinc prou arribant dins de temps.

Per fi arriba el cap de setmana del 20 i 21 de març. Semblava lluny però ja està aquí . M’han passat els mesos volant i complir el repte és una realitat.

La distància del Trail de Paris és de 80 kilòmetres amb un desnivell de 1500 metres positius , on la sortida es situa a la Base Regional de Loisirs a St. Quentin-en- Yvelines i l’arribada a la Torre Eiffel. El temps limitat s’acompanya d’un temps estrictes als controls i avituallaments.

Arribem a Paris divendres a la tarda, ens dirigim a l’hotel, preparem la motxilla amb tot el material tal com estableixen les normes :camel-back de dos litres, menjar, dos frontals, piles de recanvi, manta tèrmica, xiulet i banda reflectant entre d’altres coses. I, cap a la Torre Eiffel!! On recollim dorsals, bitllets de tren que ens portarà a la sortida, i altres materials. Per aclarir alguns dubtes, parlo amb un dels organitzadors que m’aconsella fer els primers 21 kilòmetres non-stop i m’informa que els següents 31 kilòmetres seran sense avituallaments i on es concentren els 1500 metres positius. Una mica trenkakames, per dir-ho així. És on es retira més gent.

Comença a ploure. La pluja, juntament amb el fang, serà una de les meves companyes durant el Trail. Unes sis o set hores, més o menys.Uns altres companys seran els tres mP3s que porto, per si s’acaben les piles i amb diferents tipus de música per animar-me.

Matí del dissabte: ja ho tenim aquí. Anem a l’estació on agafem el tren cap a St Quentin. Està ple de corredors, i estableixo conversa amb un noi francès que parla molt bé l’anglès i m’explica que ja l’ha fet tres vegades. Tot un expert, així que prenc nota d’alguns consells més.

El pensament de ser capaç de córrer 80kms de Trail cap a París i ,sobretot, d’entrar en el temps és el que tinc a la meva ment.

1600 persones ens situem al punt de sortida: un camp al mig de no sé on. L’hora de sortida :12.30 migdia. Ha estat plovent mentre ens esperàvem i ja estic una mica nerviosa.5,4 3,2,1....pam! comença la gran prova.

Com us podeu imaginar els primers 20kms estan congestionats de gent que no para de córrer però sempre cautelosos. Queda molt per endavant, em fixo només en els 20kms que haig de fer i penso:’ haig d’arribar amb temps al primer avituallament’. Com podeu notar m’animo a mi mateixa, tot i que l’alleh,alleh és present. Arribo al primer control, queden ¾ d’hora per tancar, així que em dic: ‘Vinga, no pots perdre temps!’carrego aigua, menjo una mica i a per els següents 31kms non-stop.La pròxima sessió és més llarga i per mi aquests kilòmetres són clau. Parlo amb l’Isma, que m’anirà informant durant tot el Trail del que em trobaré amb unes hores de diferència,clar. I sobretot, m’anima durant tot el trajecte. Gràcies!! També vull donar les gràcies als meus fills que a la seva manera m’han animat. Encara tinc en el meu correu el mail que en Jordi em va enviar en que deia: ‘Mama,que corris molt ràpid per París’.

Seguim. Focalitzo la meva visió amb la gent que va davant meu i que porta un ritme que puc seguir. Km 43: la meva companya és aquí. La pluja. Tot i que molt més abans els meus peus han suportat el pes del fang que s’ha enganxat a les sabates. Entrem en un Observatori i per un instant veig la Torre Eiffel, però sé que estic a meitat de camí. Però m’animo:ja n’he fet 43 i vaig bé de temps. Haig de seguir endavant ,al meu ritme clar. Hi ha un control, on em revisen el material i em fan posar la banda reflectant. Comença a enfosquir-se el dia i ara no sóc conscient de quina hora era.

Arriben els 50 i un bon avituallament:coca-cola, xocolata, formatge, més coca-cola i més xocolata. És un moment màgic tot i que ha estat dur. La concentració ha estat magnífica i observar el terreny sota els meus peus ha estat dur.

A per els següents 10kms! Els faig en una mica menys d’una hora per què no vull que em parin en un control per falta de temps. Ara si que em doldria i trec força de no sé on. Arribo al km 60 i pregunto: ‘Vaig bé de temps?’ I un noi em diu:’sí, vas bé. Ja està fet això.’

A la distància les llums de París i el color viu de la Torre Eiffel. No m’importa reconèixer que m’emociono. El viatge arriba a la seva fi.10 kms més,un altre avituallament i l’última empenta: uns 10kms al llarg del Sena cap a la Torre Eiffel. Es fan llargs perquè sembla que tinguis l’arribada molt a prop i no és així. Però arribo,passo l’últim carrer i no m’adono que estic passant per una passarel·la situada dins la carpa,sota la Torre, i els temps que marca el rellotge són les 12.56. Falten 4 minuts per què s’acabi els temps . D’això no en sóc conscient i no veig ni a l’Isma. Sé que tinc que pujar al primer pis per completar el meu somni i em dic: ‘Amunt, ja és teu’. Escales amunt, entro a l’arribada , sona el meu xip i : s’apaguen els llums. S’acabat el temps.

Com he dit al començar aquest escrit, encara no m’ho crec. Tot i que ara que he estat redactant el meu trajecte d’aquesta prova he pogut anar assimilant el que ha fet possible aquesta realitat. Per mi era tot un repte i vull agrair a tots aquells que van creure possible aquesta possibilitat d’acabar dins de temps i que em van enviar tanta energia positiva. Crec però, que si no hagués fet els deures abans de la prova, les meves cames i sobretot el meu cervell no haguessin resistit.

Olga Sánchez