Cercar en aquest blog

9/7/12

CRÒNICA UT EMMONA per Xavi Torrijos

Som 3 persones amateurs que gaudim amb això, amb la soletat, el patiment, el paisatje i la bona companyia. Si fóssim professionals, no gaudiriem d´aquesta manera.

Dos de nosaltres com si d´un ritual es tractés, vam anar a la xerrada técnica de la prova (si fem això no podem perdren´s cap esdeveniment que estigui relacionat amb la prova) –pensavem-. A més a més per nosaltres era la primera, i tens la mateixa il.lusió que un nen amb una joguina nova o un adolescent fent el seu primer petó. La cursa era dura –ho sabiem- i a la xerrada vam comprovar que sería molt dura però vaig surtir content perque el cap de cursa va dir: “És una cursa que si estas preparat es pot fer caminant”, però clar que entenen ells per preparat….  Donava igual, l´endemà ho comprovariem.



Vam coincidir a l´hora del sopar tots 3 e infinitats d´amics i gent que hem anat coneixent amb el pas dels anys, les curses i els km acumulats a les cames. Molts carbo-hidrats per poder afrontar el repte. Tothom explicava les seves batalles, et donaves compte que hi havia gent amb molt nivell peró amb il.lusió no ens guanyaven. Hi tenia son, acostumo a dormir 8 hores cada dia i els dies de cursa intento dormir 6 però aquesta nit no sería possible. Vam marxar cap a l´alberg on dormien amb un altre corredor. Ja ho tenía tot preparat i em vaig estirat al llit. Bona nit li vaig dir al meu company i descansa!

4:30 am dissabte. Sona el despertador i com si fóssim motlles ens aisequem. Vaig al lavabo, torno, em vesteixo, em poso les cremetes i a esmorçar. No hi ha gaire cosa, suc i galetes.

5:00 am. Cap al pabelló de Sant Joan, 1 km de pagés, arribem, salutacions als companys, fotos de rigor, deixem la motxilla  que farem servir a Planoles.

EMOCIÓ i ADRENALINA A TOPE.
AMBIENTAZO BRUTAL

Cap al “corral”, ja hi som dintre. Ara ja no podem fugir. Cares de responsabilitat, de por, de son, d´entusiasme, de somnis, cares de bogeria –com m´agrada aquesta paraula- a punt de surtir per barallar-se amb la Mare Natura, ella amb els seus desnivells i el seu clima i nosaltres amb les nostres cames i el nostre cervell dient “Tú pots, una pasa més, no et rendeixis”….

FOCS ARTIFICIALS, MUSICA I TRET DE SORTIDA. ACABA DE COMENÇAR LA FESTA.



De la meva gola surt un crit com si fos un mohicano lluitant pel seu poble i la seva llibertat. 16600 m desnivell - 106 km  hi serem capaços d´assolir aquest repte????

Som un equip i ens diem MOHICANO TEAM, nosaltres som: Blas, Esteve i un servidor Xavi.

Aviat comprovem que això no serà una cursa més, hem sortit i això ja s´enfila. Comença a fer calor i les nostres xamarretes prenen contacte de la nostra suor.
Cap al Puig Estela, bon ritme i bons companys; Dolo, el poeta Iborra i Sir Jaume.
Estem frescos i assolim aquest cim (a dalt Esteve i jo fem un glop de la bota de ví que amablament ens convida un voluntari del control). Portella d´Ogassa i cap a Pardines, baixem a bont ritme i abans d´arribar al poble “pujadot” com pica la pista de ciment. Menjem i bevem  perque ens toca pujar cap al 3 Creus. Pujada fortíssima i llargissima. Arribem al control sólid. Pasta a dojo, a menjar s´ha dit. Esteve i jo menjem com si ens fos la vida. Problemes, Blas diu que no l´entra res. Menja – li diem-. Baixem a Coma de Vaca i pujem paral.lel al riu cap a el Coll de la Marrana. Blas comença a endarrerir-se, ho està passant malamente però el coneixem i sabem que és dur com un roc mentalmente i físicamente; ara té que afrontar el seu repte, té que ser més fort que el seu “coco”. Ens aturem i l´esperem, arriba bufant i continua. Ens donem compte que està patint com un gos. Arribem al coll i l´esperem. Els voluntaris ens ofereixen un glop de cervessa. Arriba Blas. Ens comunica que no continua, el seu cor li batega massa ràpid i primer és la salut. Paraules intel.ligents. Esclata a plorar, se-n´s possa la pell de gallina i els nostres ulls es tornem vermells i ploraners. Dues abraçades ben fortes trenquen la pau que reïna en aquest indret. Sort amics –ens diu per última vegada abans de marxar cap al cim de Bastiments-. Fà calor però pujem molt bé i  ens enganxem amb el Trastos Team de la Dolo.



Ara ens toca passar lo més dur, la carena: Pic Fresser-Pic de l´Infern i el Nou Creus.  Maravellós, imponent, soberbio, majestuós. Estem a dalt i veïem aixòo em considero un privilegiat. Carena molt dura i amb molta calor, No pots badar, pots fer-te molt mal. Els companys marxen. Estiç patint-massa calor-, m´assec en un roc i vomito, menjo alguna cosa i torno a vomitar. Respiro profundamente, li llenço un crit a l´Esteve i li dic TIRA!!!

Però el meu company m´espera i assolim la carena. Ara baixada cap a Núria. Esteve baixa ràpid i torno un altre cop a quedar-m´hi sol. No trobo a ningú, només vaques i el xiu-xiu del riu. Quina sensació de pau. Truco a la meva dona, necessito parlar amb algú, em fa mal el genoll però tiro avall i arribo a Núria. En el meu cap li dono les gràcies a la verge i li prego per la meva filla, que endevineu com s´en diu????.

Menjo pasta i bec molt de líquid. Ara em trobo molt millor. Gràcies Esteve per esperar-me.  Ara cap al Puigmal.

Bona pujada, estem molt contents i animats perque la estem fent de dia i amb sol. Ens aturem varies vegades per agafar aire i cap a munt. A la fí veïem el cim, hi ha una clapa de neu i decidim no trepitjarla en la seva totalitat.

Un altre a la saca. Ja només manquen dos -diu Esteve-..
Carenejem encara de dia, el paisatje és preciós, el color ataronjat del darrers ratjos de sol i el color verd dels prats d´alta muntanyar fan que esbossi un somriure d´orella a orella.

Trobem un company amb dolor al genoll. Li dono un Ibuprofeno i s´enganxa amb nosaltres, baixant agadem a la Rosa (quin tros de dona) i tots 4 cap a Panoles. Anem xerrant, la nit ha caigut sobre nosaltres i portem un pas viu. Arribem a Planoles i ens portem la motxilla que en Blas hi havia preparat amb tant de carinyo. Em canvio de mitjons, agafo queviures i menjo alguna cosa. Moltes cares de cansament però surtim tots. Som uns valents.



Ara toca Coma Armada i la Dovil (la gent que la va fer l´any passat ho recorda com una paret). Primers rampes i em poso a tirar del grup, és molt llarga i tenim que fer una parada a la meïtat. Continuem i arribem al cim.Ens felicitem i llavorens el poeta Iborra ens fa tancar els ulls i escoltar el soroll de la nit, la Natura i els nostres cossos en una prefecta armonía.   Gràcies per aquest moment  Joan Iborra.

Enfilem la baixada cap a Campelles. Estem matxacats però lo pitjor és la son que cada vegada s´apodera més de nosaltres i vet ací que un altre vegada el boss Iborra ens fa aturar i diu “Trencarem la son”. Aquestes paraules les havia escoltat al todopoderoso Killian Jornet en una xerrada que va oferir al local del meu club. Ara jo ho posava en práctica i la veritat és que funciona. Continuem baixant cap a Campelles, agafo  un bon pas i tiro de l´Esteve (moments difícils per ell). Arribem a un nucli urbà però per desgràcia això no és  encara Campelles. A més a més ens hem equivocat i hem tingut que recular 1 km més. Arribem exhaustos a Campelles. La gent es queixa i l´organització ens diu que fins i tot les màquines que fan aquesta bogeria en 16 hores també ho han passat malamente. Aliment sólid i descans. Ens intentem animar els uns als alters. Un menbre del Trasto Team abandona, no pot més. Patir més és innecessari. Ens aixequem i tos com germans baixem fins a Ribes de Fresser. Ja el sol torna a fer acte de preséncia –un alter cop-. Blas ens truca i li dic que en 10 minuts comencem a pujar el Taga, Animo máquinas  -ens contesta-.

Miro a l´Esteve i em diu és l´ultim Xavi.. Mai havia pujat el Taga, primer tram per pista i de sobte el terreno s´obre i només queda pujar-pujar i pujar. El sol encara ho fa més èpic. Al tercer collado veig la bandera del sponsor, faig un petò al meu anell i m´estiro fins que arriben tots els companys. Ens tornem a felicitar i cap al darrer control abans de la arribada.

Control Coll de Jou

Maravellós. Mai havia experimentat aquesta sensació. La gent ens fa sentir com “heroes”. Ens mullen el cap, ens ofereixen cadires, ens donen la fruita tallada i pelada, parlem amb nosaltres, ens fan bromes, ens mimen i ens curen totes les ferides internes i externes acumulades durant 30 hores de cursa amb la seva bondat i amb el seu reconeixement de glória per nosaltres.

GRÀCIES-GRÀCIES-GRÀCIES

Un parell d´hores més i aixó s´ha acabat . Es fa molt llarg aquest tros, tenim ganes de veure la silueta de Sant Joan sortint enmig dels boscos, al final la veïem i sabem que la glòria ens espera, però fins al darrer moment la cursa no deixa de ser extremadamente dura.

Carrers de Sant Joan, l´equip Trastos volem entar junts i s´esperen. Esteve i jo anem trotant fins a la meta. Les nostres families ens esperem i cridant quan ens veuen. L´arc d´arribada ja el veiem, 30m-20m-10m , ens aturem i ens abraçem, giro el cap i veig el rellotge de l´arribada         32.04.

Travessem la línea de meta. Ho hem assolit. Les nostres mirades perdudes a l´infinit es creuen per un instant i ho diuen tot
HO HEM ASSOLIT
GRÀCIES ESTEVE
GRÀCIES BLAS –l´any que ve un alter cop-
GRÀCIES A TOTS