La darrera marxa de l'any?

Sona el despertador a les 4.30 i una veu suau m’indica que Daniel està despert i, a poc que li dius alguna cosa, somrient i amb ganes de jugar. I comencen els dubtes i els neguits: cal que faci la darrera marxa? No seria millor quedar-me al llit, jugar amb el xurumbel, dedicar-li mes temps a la Lola i el David? Però com un autòmat programat no m’adono i ja estic ficat al cotxe amb el Pedro, el seu oncle i la Bet, camí de Gavà, a fer la darrera marxa de l’any (bé, de las de la Copa Catalana). Divuit de divuit, tots els punts, un record del que no estic especialment content.

Entre que anem una mica tard (sempre passa quan fas les coses al costat de casa), i ens costa aparcar, quan arribem a Gavà, la majoria de la gent ja fa cua a la sortida mentre nosaltres encara no tenim ni el dorsal, encara que jo ja sé quin serà el meu: el number ONE. Ja tinc una broma a fer en cada control.

Afortunadament la cosa va ràpida i ja em trobo caminant i començo a passar gent, que sinó desprès els embussos als corriols son un pal. Vaig trobant gent, saludant, fent bromes i arribo a la gent del CEI; no estan tots, falta el meu estimat Joan que ja em va escriure i amb el que pensava petar la xerrada i millorar la meva marca (es una llebre molt bona, bon conversador i millor amic) i la Dolo que s’ho monta de faula.

Just quan arribo s’està definint dos grupets: els que van per feina (la Txell i el presi) i els que van per farra (Miquel, Olga, Juanito...). Moments d’indefinició: voldria anar lent, gaudir del paisatge, fer fotos (vale, mes fotos encara), fer broma i xerinola però... vaig per feina per què he quedat amb la família a les 14h a Gavà (això de la conciliació de la vida familiar i esportiva es un drama!!!!). Total, tiro endavant i al poc la Txell ens deixa. Conclusió: la cúpula del CEI farem la marxa junts i aprofitarem per planificar reunions, la transgrancanaria i el calendari de l’any vinent i, per què no, arreglar una mica el món i plantejar-nos solucions a la crisi (algun manxaire parava atenció a les nostres “assenyades” propostes i devia pensar lo sonat que estabem) Veritablement parlar de les subprime a les 7 del matí d’un diumenge es de bojos. Però vaja, ho son tantes coses...

Ens anem trobant gent pel camí: l’autobús de l’Anoia amb el Josep Maria (un mega campió) com a mestre i tutor, amb una alegria amarga: contens per ser tricampions (felicitats !!!!) però tristos per la pèrdua d’en Toni Miquel aquest any. Ens trobem amb el Markus, que ha baixat el pistó des que es UTMB finisher. Sanjaq, Toni Soria (gràcies pel consell rotulià, campió), tots ells megacampions que, com el presi, el Miquel o jo, som tan masoques que ens en fotut tota i cadascuna de les marxes d’aquest any. Com diria un gallec Nunca Mais (o si?).

Quan passem prop de l’abocador, veien el present i el futur de les marxes, en Roger tirant del seu pare Jordi, amb els que fem un trocet junts fins al primer control. Quan passem pels avencs, intento comprovar la solidesa de tanta pedra i em faig un trau de cal deu al genoll cascat. La pedra no s’ha trencat i el meu genoll sembla que tampoc, però vaja, no calia, que fa pupa. Afortunadament en calent no ho noto molt (ara no puc moure gens el genoll, però si hagués un altre marxa....) i fem tota la baixada fins al Garraf al trote. Pel camí ens trobem els Telecos, comandats pel la Meritxell (la gent del rugbi som així de generosos) i el Jordi C. Ens fem les bromes de rigor i, a la platja, les típiques fotos. Suposo que, per no aguantar al presi (je, je, que cabron!!!) , van afluixar el ritme i no els vam tornar a veure fins l’arribada.

El pujadot fins a Vallgrasa costa una miqueta per què comença a fer caloreta, però vaja, posem l’automàtic (que si les trabuco 11, que si el grip de les brooks...semblem pros). Comencen a aparèixer alguns ciclistes, tant dels de ferros com dels que porten màquines espectaculars: al Càrxol ens trobem un grupet ben dotat de Proflex i Massi ... a l’esquena per que per aquell corriol es impossible ciclar.

La riera de Vallgrassa la fem al trote, però ja no correrem mes. Si fessin falta excuses les tenim: el presi unes pedres a la bamba que no es vol treure (masoca que es). Jo que tinc a la família encara al llit i clar, si corro no hi seran a Gavà quan arribi .

Al control del Càrxol no veig les botifarres (tampoc haurien entrat amb la calor que feia, però...) i apa, la darrera pujada. Morella (on ens creuem amb un munt de gent de la curta, bona idea del CEM Eramprunyà per promocionar les marxes), Agulles i, mes tard del que voldríem, la Clota i, cap a baix. Voldria córrer però també voldria contemplar el paisatge, fer el ganso, estar amb la família, fer conya amb la resta de la colla del CEI, els telecos o els de l’Anoia, caminar amb el Pedro o el Joan, voldria tantes coses. De tota manera, anem xino xano, gaudint de la companyia mútua, entrant en temes personals que no cal ara especificar i petant la xerrada amb tothom que podem i arribem al darrer control que han posat molt tendenciosament al bel mig d’una zona de pic-nic: mare de deu senyor! Allà per equivocació (je, je) ens mengem unes botifarres (de fet, només una, compartida) que només eren pels de la curta i, en 2 kms arribem a la meta, on el meu fill David ens fa la foto que immortalitza el final de la copa.

A partir d’aquí, problemes d’intendència familiar per trobar a) un restaurant b) on no es fumi; total, acabem amb unes pizzes i el Daniel amb el seu bibe. Encubant un refredat esperant al nucli dur del CEI, que, pels seus actes (sinó, mireu les fotos), intueixo que van trobar als avituallaments provisions molt interessants. I el comiat amb tothom conegut fins la propera...sigui de la COPA o no i, això, una sensació alhora d’alegria pel repte assolit (i per poder descansar una mica, no ens enganyem) i de vuit. I, ara, què?


Francisco Ramos

— Comparteix —

• Facebook
• Twitter
• WhatsApp
• Linkedin