Caminar la Mussara és haver dormit en l’escalfor de llits amics, després de sopars de converses pausades i de rialles de connivència, i de les coses importants que es diuen amb els ulls i amb les mans, sense paraules.Caminar la Mussara és el fred del matí amb la boira arrapada a les muntanyes, fent capells blancs que el vent arrossega per les carenes. Es desfer el fred amb els petons i les abraçades dels companys retrobats.
Caminar la Mussara és Vilaplana que t’acull. Amb el seu campanar que parla de històries antigues i de pobles i gents que han passat i ja no hi són, però que han deixat la seva empremta inesborrable. Els seus carrers estrets, que s’arronsen, com una mica avergonyits davant la mirada indiscreta dels visitants. És tocar amb les mans les pedres antigues, plenes de records d’infants que esperen els Reis de l’Orient tot arrossegant rastres de pots de llauna. És llegir a “Lo Pedrís” les xafarderies i les bones notícies de la gent del poble i al “Cronoesport” les aventures de l’Isma i els seus amics més esportistes. És endevinar la fresca acollidora de les tardes d’estiu als rentadors. És retrobar la coca de llimona, única, inigualable! És la xocolata desfeta com només la saben desfer les mares sàvies, calmades, sempre atents als desitjos i capricis dels fills.
La Mussara són els camps d’oliveres i els avellaners, els horts treballats amb les mans nues, regats amb les aigües guardades gelosament en basses mil·lenàries; és la terra sorrenca que llisca cap a la platja ens els dies de pluja, adelerant-se per fer-hi castells de galledes i pales infantils, per acollir les tovalloles i acaronar amb l’escalfor del sol les pells esblanqueïdes per hiverns sempre massa llargs. De sorra amb desitjos de mar que ja se sent molt proper.
Caminar La Mussara és endinsar-se per boscos de roures de fulla menuda que s’arronsa amb el fred, per boscos de pins que tenen molt present les calors de l’estiu, pel boix grèvol, pel bruc, l’heura, els arços, l’aranyoner... És posar-se a la boca la cirera de pastor, molt madura, és olorar el perfum del romaní i de la farigola, de l’espígol i del tamborino, del cap d’ase...
Caminar la Mussara és buscar els camins de bandolers com els Patacons i entrar en les seves balmes amagades en les roques vermelloses, com de xocolata amb llet. És caminar una mica més amunt i remuntar les parets de roques ara blanques. És un poble perdut en la història del temps que tot ho enruna, les cases, les teulades, les parets, els homes i també les tristeses i els desficis. És seure al pedrís i prendre el sol del migdia de tardor, el mateix sol que llisca per les onades d’un mar fet de plata que es retalla, llunyà, al davant teu.
La Mussara és caminar per les carenes de les amistats més sinceres, de les que t’obren el cor i et diuen dels plecs més amagats dels sentiments, dels sofriments, de l’estimació. És reconèixer la petitesa de les nostres forces i la grandesa dels gestos més senzills. És agafar-se de les mans i fer-se infant i córrer, camí avall, esvalotant-se sense poder parar de riure!
Caminar la Mussara és compartir l’hora única del vermut del diumenge, amb la gent del poble, el poble de l’Isma, el teu, el de cadascú. És degustar l’oli nou i assaborir-lo i descobrir-hi els records més pregons del sol i de la terra, de la suor i la claror dels captards de l’estiu. És dinar al costat dels avis que juguen al dòmino i fan la botifarra. Dels que fan el carajillo tot parlant del Barça i del Madrid i recordant la cacera del matí, del porc senglar que s’ha escapat i del que finalment han pogut abatre. Dels que juguen al billar i al futbolí. És dinar amb els amics i amigues que, com sempre, fan projectes de caminades impossibles, de nous reptes, d’il·lusions, de llocs nous per descobrir.
És acomiadar-se de tots amb els desitjos de tornar-hi, (“Ens veiem!”, (“Gràcies Isma, els teus camins són fantàstics!”).
Caminar la Mussara és tornar a casa amb la lluïssor als ulls, amb els reflexos d’un dia especial, únic, dels que et recorden la joia de viure.
Alpens, novembre de 2008
Caminar 
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada