12/2008 ~ CEI Catalunya

Cavalls del Vent

El nom “Cavalls del Vent” prové de l’Himàlaia, i és com s’anomenen les banderes d’oració budistes, que es col·loquen en els cims i els colls de l’Himàlaia, de manera que aquestes oracions són repartides als quatre vents, enviant pregàries de pau i germanor.

Aquí “Cavalls del Vent” és una travessa entre 8 refugis dins del Parc Natural Cadí-Moixeró. Tot el camí està senyalitzat amb marques de color taronja i es desenvolupa en unes alçades d’entre els 910 m i els 2.510 m, amb un desnivell total positiu de 5.200 m per un recorregut total de 97 km.

Per fer el recorregut, segons els reptes, motivacions o possibilitats de cadascú, hi ha tres categories:

*Categoria travessa: Per gaudir plenament de l’entorn. Es pot planificar lliurament amb l’única obligació de finalitzar la travessa dins la mateixa temporada. Premi: Buff de color verd.

*Categoria menys de 36 hores: Com a visita accelerada a la muntanya, o per provar on són els límits propis. Premi: Buff de color blau.

*Categoria menys de 24 hores: Un repte esportiu, en una pugna entre el rellotge i els límits propis. Premi: Buff de color vermell.

Es pot ampliar aquesta informació entrant a www.cavallsdelvent .com.

Record personal de la travessa

Quan ja fa uns mesos de l’experiència, he volgut despertar els records adormits tot ajudant-me del mapa i de les indicacions topogràfiques de llocs i altituds del web de Cavalls del Vent. El que segueix és el relat de la barreja resultant.

El darrer cap de setmana de Juliol 2008, un grup d’onze persones vam trobar-nos al refugi de Rebost al terme de Bagà, per intentar completar tot el recorregut en la categoria “reina” de menys de 24 hores. (com no podia ser d’altra manera tractant-se de gent addicta als límits com som els assidus de la CCCR, .... o, si que podria?)

El grup el formàvem:

Marta Oliveró, Carme Campoy, Natàlia Legey, Txell Martí, Miquel Boada, Fermí Marco, Teodoro Garcia, Xavi Rodríguez, Paco Ramos, Josep Mª Solà i jo mateix.

La majoria després d’haver afrontat una jornada normal de treball, divendres 25 de Juliol als vols de les 8 del vespre aparcàvem cotxes a l’entrant de pista, al km 13,5 de la carretera de Bagà a Coll de Pal. Tot just començar a caminar els aprox. 0,8 km fins al refugi i en senyal de benvinguda, va venir a rebre’ns el Sr. Murphy en forma de sobtat xàfec que va durar just els 10 minuts de camí fins al refugi, parant es clar, en arribar-hi, quan ja ens havíem ben remullat. (Tots, tret del Josep Mª, que per sorpresa de tots, va desplegar un paraigües).

Un cop situats al refugi i després d’atacar un sopar d’hidrats de carboni (a escollir entre pasta i arròs) proteïnes (carn), amanida i postres, carreguem motxilles, camelbacks, bidons de líquid, etc i a les 2l:30 hores, quan els darrers raigs de llum s’esvaeixen, encenem frontals i iniciem el recorregut cap a ponent tot endinsant-nos en la foscor de la nit.

Algú d’entre els experimentats havia decidit de fer el recorregut en el sentit de les agulles del rellotge, i la resta, davant el desconeixement de la ruta, vam accedir sense més. Després vam anar comprovant el perquè la majoria de la gent ho feia en l’altre sentit, i els millors temps dels millors “trailers” sempre s’obtenien seguint el sentit contrari a les agulles del rellotge.

En el nostre sentit, el primer refugi on ens dirigim és el Sant Jordi dins el terme de Guardiola de Berguedà. Quan sortim del refugi de Rebost (1.640 m), ho fem amb la consigna d’anar tots junts sense separar-nos. Sort de la consigna! Comencem baixant ràpid i encara no ha passat el primer km que ja marxem separats en tres grups a diferents velocitats: en un primer grup hi van el Paco, el Teo i el Xavi, seguim en el segon grup la Carme, la Marta, la Txell i un servidor intentant no perdre el seu estel en la baixada; més endarrera segueix la resta de l’equip. Doncs, …. havíem quedat que érem un equip, no ??? (almenys onze, com al futbol, si que erem).

En el nostre grup, la Carme i la Marta van al davant sense parar de xerrar d’experiències viscudes a Mèxic on ambdues s’hi havien estat temporades en èpoques diferents. Enmig de l’emoció dels seus records no s’adonen que el camí es desvia sortint de la pista per un corriol a l’esquerra i la Txell i jo despistats seguim confiats al seu darrera. Quan ens adonem de la manca de senyals, i tot refent un bon tros de pista ens trobem el trencall perdut, som conscients de que ja hem passat a ser el grup del fanalet vermell.

A Cal Tinent (910 m) acabem la baixada, creuem el riu i, després de passar per Gréixer, comencem la meva pujada “favorita” fins a Coll d’Escriu (m’és tant familiar després de nits de Núria-Queralts, que és com “tornar a casa”). Aquí la Carme i jo anem progressant amb facilitat i observem que hem d’afluixar el ritme per esperar la Txell i sobretot la Marta que es van quedant enrere.

Finalment som al Coll d’Escriu (1.509 m) i ara anem més ràpids baixant a Ca l’Escriu (1.310 m). Trobem un rierol amb un salt d’aigua i aprofitem per omplir bidons abans de la darrera pujada fins arribar al refugi Sant Jordi (1.565 m). Poc abans d’arribar-hi sentim una remor de veus a la nostra esquerra i, sobresortint per damunt les altres, la veu cridanera del Miquel que ens qüestiona el fet d’anar endarrerits i ens recorda que a nosaltres encara ens toca seguir un tros amunt fins al refugi per segellar la tarja de pas. Aquest pilot capdavanter, que ara sembla ser van agrupats, segueix el seu camí sense esperar-nos. “Quin equip més solidari!” rondinem nosaltres.

Es passada mitjanit, i intentem no fer massa soroll al refugi per no despertar la gent que hi dorm. Segellem les targes de pas. La Marta no acaba de trobar-se bé, i decideix aturar-se allí passant la nit al menjador del Refugi. Quan es faci de dia refarà el camí tornant al refugi de Rebost. Ens acomiadem i seguim camí en direcció al següent refugi: el de Gresolet, ja al terme de Saldes.

Sortim un xic despistats i perdem una bona estona donant voltes fins a trobar el camí correcte de baixada. El sender baixa decidit i quan arriba el tram en que es fusiona amb el torrent dels Empedrats, torno a lamentar el fet que sempre que hi passo és de nit i m’impedeix d’apreciar en plenitud la gran bellesa d’aquest indret. Per sort, no hi baixa gaire aigua i el pas es supera fàcil, seguint ràpidament avall fins Can Cerdanyola (910 m), el punt més baix de Cavalls del Vent.

Seguim una pista i la Carme creu que ens hem de desviar per un corriol que inicia pujada a la nostra dreta on hi veiem una marca groga. Fins aquí, per tot el camí hem anat observant marques taronges i grogues alternativament. Quan ja portem força estona pel corriolet en dreta pujada, sense notícies de cap més marca taronja i trencant teranyines al nostre pas (senyal que fa molt temps que ningú ha passat per allí, i per tant, tampoc el pilot del davant), decidim, amb un cert desànim, recular avall fins al trencall, on al primer gir ja retrobem les nostres marques. A partir d’aquí, m’imposo: Prohibit tornar a seguir cap altre senyal que no sigui de color taronja!!!

Recuperem ànims perduts tot pujant per una pista. Quan ja ens queda poc per assolir el Coll de la Bena, als vols de les 2:30, ens creuem un seguit de gent, (potser una dotzena): també fant la travessa, però en sentit contrari i se’ls veu molt frescos trotant de baixada atès que no fa gaire han sortit del refugi del Gresolet. Calculen que tenim la resta del nostre grup uns ¾ d’hora per davant nostre.

Del Coll de la Bena seguim planejant fins al Coll de la Bauma (1.577 m) i d’aquí en un ràpid descens arribem fins al refugi del Gresolet, situat a 1.243 m (el més baix dels 8) al terme de Saldes. Segellem targes de pas, endrecem motxilles, omplim bidons d’aigua, piquem quatre galetes, fruits secs de les taules del menjador (segurament sobrant de l’esmorzar del grupet que ens hem creuat), i ja ben tocades les 4:30 de la matinada, seguim ruta.

El nostre següent objectiu és el refugi Lluís Estasen, també al terme de Saldes, al peu del mític Pedraforca, i tot i que la distància entre els dos refugis és relativament curta, el desnivell és fort i després d’una curta baixada, de seguida ens trobem pujant per un estret caminet entre faigs i pins. La pujada és per prendre-se-la amb calma. Quan les primeres llums diürnes comencen a travessar l’espès fullatge, des de la distància i bastant per damunt nostre ens arriba un crit molt familiar: és el penetrant i eixordador “crit de guerra” del Josep Mª que simula el d’una au de rapinya de grans dimensions. Malgrat ens anem apropant, el so ve de lluny i encara els tenim a una distància considerable. La Txell, que continua tenint dificultat per avançar a les pujades, segueix empipada i avisa de que quan els atrapem els n’hi pensa dir “quatres de fresques”. Quan als vols de les 6:30 del matí, arribem al refugi (1.640 m), tot encara dorm. El silenci només es trencat pel cant matiner dels ocells. Trobem el lloc per posar els pertinents segells de pas i després de passar pels serveis a refrescar-nos i “treure’ns la son de les orelles” sortim per afrontar el proper gran repte: travessar el massís del Cadí-Moixeró direcció nord pel Pas dels Gosolans.

Baixem del refugi Lluís Estasen fins la pista on aparquen els cotxes, i anem seguint per aquesta pista, sentint-nos uns espectadors privilegiats per viure des d’aquells magnífics paratges el despertar del dia amb l’imminent aparició del sol entre fotogràfiques boirines. La Carme coneix molt bé l’indret i se li acumulen els bons records: de més jove havia passat temporades d’estiu al refugi, trescant per tots els seus voltants.

Seguim pujant per la pista, però alentint la marxa atès que la Txell cada cop sembla avançar amb més dificultat. Quan ja estem prop d’arribar al Collell (1.845 m), ens demana que no l’esperem més i seguim al nostre ritme, que ella ja “anirà fent”. “D’això ni parlar-ne!” li responem. Regla núm. 1 a la muntanya: no deixar ningú sol, i més si es troba amb dificultats. A partir d’aquí la ruta continua per la Serra Pedregosa on la pujada es torna més exigent i el nostre ritme cada cop més lent. Som conscients de que estem perdent molt de temps i que potser això ens farà impossible el completar Cavalls del Vent en menys de 24 hores. Però això ara és el menys important. La nostra única i creixent preocupació és l’estat físic de la Txell que sembla deteriorar-se per moments. La seva “ocellada” (traducció literal de “pájara” inventada per la Dolo) sembla molt forta.

Parem sovint a descansar, i quan tornem a engegar la marxa ho fem animant-la i situant-la entremig de nosaltres dos. Tot i que llueix el sol i la temperatura no és freda, l’excessiva lentitud ens obliga a posar-nos els Gore per no refredar-nos. Per contra, aquesta situació ens fa adonar de quelcom molt vital: la Carme i jo, amb les nostres curses i marxes ràpides per muntanya dels darrers temps, gairebé no recordàvem la màgia de gaudir-ne d’ella d’una forma tant tranquil·la i reposada. Al llarg del camí per la Serra Pedregosa, hem tingut tot el temps del món per fruir d’un paisatge excepcional amb trets alpins i amb la visió, al sud, del Pedraforca des de totes les alçades possibles, fins a situar-nos gairebé a la seva pròpia alçada al Pas dels Gosolans (2.430 m).

Quan finalment superem el Pas, ens anima el fet d’albirar al fons de la vall el refugi de Prat Aguiló, i que la Txell a la baixada encara va força bé. Ja som a la banda nord de la serralada del Cadí-Moixeró. El camí baixa ràpidament per una tartera fent ziga-zagues, i en menys d’una hora ens trobem al Refugi (2.010 m), situat al terme de Martinet-Montellà.

Ens asseiem a l’interior per un merescut esmorzar. La Carme i jo demanem entrepans i begudes, però a la Txell, malgrat insistim que li caldria menjar quelcom, de moment no li ve de gust res. Potser passada uns estona quan es comenci a refer de l’esgotament. Mentre ens cruspim l’entrepà valorem l’estat de la qüestió: seguir o no seguir? Hem perdut molt de temps. Ja portem 13 hores de marxa i el jove guarda del refugi ens informa que, si vam sortir de Rebost, ens trobem aproximadament només a meitat de recorregut, i que el grup amb els nostres companys gairebé ja fa dues hores que han passat. I, punt primer, per no seguir: ens desanima fer-ho deixant sola la Txell. Malgrat tot, entre la pròpia Txell que insisteix molt en que seguim, assegurant que es va trobant millor, i el guarda (bona persona) que es compromet a trobar-li algun transport, finalment arriben a convèncer-nos i, segellades targes de pas, decidim continuar la marxa amb ànims per intentar completar el recorregut, però esvaint-se la idea de fer-ho en menys de 24 hores.

Al cap de poc de sortir, enfilant-nos pels prats del davant del refugi deixem de trobar marques i mirant enrera veiem la Txell a la terrassa del refugi, fent-nos senyals insistents amb els braços de girar a l’esquerra. Finalment ha de ser el propi guarda qui, corrent cap a nosaltres amb espardenyes, ens ha de venir a situar en la direcció correcta. No tenim remei! A partir d’aquí però, ens proposem no badar més i estar amatents a la senyalització. Em trobo bastant sencer de forces i sabent com li agrada a la Carme de córrer per muntanya, m’atreveixo a proposar-li de seguir la marxa trotant suaument. No haig d’insistir gaire i, tot gaudint fugaçment del bell entorn, ràpidament travessem el Pla de les Creus, sempre direcció est, pugem al Pas del Bou (2.253 m), seguim descendint pel Pradell i arribem al Coll de Vimboca (1.848 m). Aquí baixem més ràpidament pel torrent del mateix nom, però canviant ara a direcció nord.

A mitja baixada ens retrobem, lògicament, la mateixa gent que fa Cavalls del Vent en sentit contrari i que ja vam saludar la nit anterior. Ens sorprenen dient que ara, el pilot capdavanter del nostre grup va molt dividit: al davant hi va un xicot i una noia, més endarrera un grup de quatre i finalment un de despenjat que el devem tenir a escassament 15 minuts. “Qui serà i com és que vagi sol?” ens preguntem. Continuem la marxa al nostre trot i aviat sortim de dubtes: es tracta del Fermí. L’atrapem tot just quan plegats arribem al refugi Cortals de l’Ingla (1.610 m) ja en terme de Bellver de Cerdanya.

Mentre segellem targes, mengem alguna cosa energètica i omplim reserves d’aigua, el Fermí ens explica que s’ha quedat enrere voluntàriament primer per reposar una estona i despistadament després quan ha volgut enllaçar i ha errat el camí. També que la Natàlia i el Xavi, que anaven molt forts, han seguit al seu ritme més ràpid per davant. Un cop explicat el nostre periple, proposem al Fermí que “s’enganxi” al nostre ritme i sortim direcció al Serrat de les Esposes, següent refugi i ja 7è en el nostre recorregut que, relativament, no queda massa lluny.

Molt aviat però, el Fermí reflexiona, i després d’assegurar-nos mil cops que es troba perfectament però que prefereix continuar al seu ritme més tranquil, i nosaltres de respondre-li nou-cents noranta-nou cops més que ja ens adaptarem al seu ritme però que seguirem junts (ja hi estem avesats), a la fi ell guanya i, en la pujadeta abans d’arribar a la Font Freda ens “desenganxem”. Quan som a la font, les seves aigües, més que fredes, glaçades, ens refresquen i reanimen, per continuar després corrent una bona estona en pla-baixada per una pista forestal asfaltada, fins que en sortim a la dreta per una curta i dreta drecera de baixada que mena directament al refugi del Serrat de les Esposes (1.511 m) al terme de Riu de Cerdanya.

Deurà ser pels vols de les 15:00 hores, i al refugi, tant a dins com a fora, hi ha força gent acabant de dinar o fent xerinola amb molta animació muntanyenca. Fa calor, per mí demano una cervesa amb un entrepà de truita amb pernil, i quan la Carme demana mig entrepà i si la coca-cola pot ser “light”, tothom del voltant, que no ens han tret l’ull de sobre des que hem arribat i saben del repte que afrontem, esclata a riure: “Dona, pots demanar-la ‘normal’ tranquil·lament, que ja ho cremaràs!” I és que, per la Carmeta tot és de mida petita: és menudeta, menja poquet, beu com els pardalets, la coca-cola “light”, però la veritat és que la seva talla com atleta i com a persona és molt gran: XXL.

Havent omplert “a tope” les reserves d’aigua i sense ser capaç d’acabar-me la generosa mitja barra d’entrepà, ens disposem almenys a plantar cara a la part més dura i llarga del nostre recorregut, la pujada fins al refugi Niu de l’Àliga. Tot i els ànims de “Yes, you can! / Po-de-mos! / Podeu fer-ho!”, als rostres de la gent que ens acomiada i que coneixen els trams que encara ens resten, s’hi detecta un cert escepticisme mal dissimulat sobre les nostres possibilitats reals d’acabar a Rebost en menys de 24 hores. Marxem però més tranquils, doncs hem tingut temps de tornar a saludar el Fermí que, al seu pas, acaba d’arribar i per enèsim cop ens assevera que tot va bé.

Sortim, ara direcció sud, i després d’una curta baixada, que no dona pas temps a pair el dinar, iniciem la pujada per una pista enmig de frondosos boscos. El pendent encara em permet anar xerrant amb la Carme, fins que de sobte, les marques taronges giren a l’esquerra de la pista, i la sola visió del costerut sender ja em trenca la xerrera i començo a esbufegar. Anem pujant seguint les dretes ziga-zagues i m’aturo cada cop que miro el rellotge i m’esgarrifo de veure per on van les meves pulsacions. Quan es tornen a situar per sota de 150 i retrobo l’alè perdut reprenem la marxa i així, amb aquestes parades i la paciència i comprensió de la Carme anem progressant. Haig de veure molt líquid i encara sort que entre algun núvol, la inclinació del terreny i la vegetació anem esquivant el sol. Aquí entenc perquè la majoria escull el sentit contrari per fer Cavalls del Vent.

Finalment som dalt i gaudim d’un gran paisatge travessant el prat de Moixeró direcció a la següent dificultat: les Penyes Altes. A mesura que ens hi aproximem hem d’anar superant un trencacames de pujar i baixar roca, i enmig d’aquest entreteniment, enfilant-se per un turonet de més endavant observem algú amb samarreta vermella, que creiem podria ser el Paco. Al nostre crit ens respon el familiar esgarip de guerra del Josep Mª. Els hem atrapat just en assolir el punt més alt de les Penyes Altes (2.279 m). El Josep Mª s’ha quedat al cim a esperar-nos mentre els altres seguien, perdien la traça, i es complicaven per una cinglera de la qual els hi va costar Déu i ajut baixar.

Mentre anem baixant ens anem intercanviant vivències (i algun retret), i ens expliquen que ells també han tingut la seva dosi de desorientació i estones de pèrdues de camí. Veig el Paco amb un cert aire de cansat, el Miquel camina estrany per algun problema als peus, el Josep Mª arrossega una creixent inflamació als tendons d’un turmell i el Teo...., doncs com sempre, sencer i serè: mai diries si acaba de sortir o ja porta tres dies caminant. Anem una estona plegats per la zona on per dessota la muntanya hi passa el Túnel del Cadí i ens aturem en arribar a una collada amb bona vista. En el cim més alt i llunyà visible, muntanyes a través direcció llevant, s’albira un casalot, que per les referències rebudes al darrer refugi, m’atreveixo a pronosticar deu de ser el refugi Niu de l’Àliga al qual ens dirigim. El Teo exclama: “però que dius? no pot ser, allò està molt lluny! si hem de pujar fins allí dalt no arribarem a Rebost ni a mitjanit!”

Serien passades les 17.30 hores. Veig a la Carme refredant-se i amb ganes de seguir al ritme més viu que havíem portat, i a mi encara em resta alguna força a la reserva per acompanyar-la i d’alguna manera tinc “mono” de córrer. Així que ja hi tornem a ser, trotant als plans i baixades i molt tranquils amb l’experiència i veterania del grup que deixem enrere. Passem pel Coll de Jou (2.024 m) i cada cop se’ns fa més evident que allò que “no podia ser” serà. Però l’aproximació es fa més ràpid del que imaginàvem i aviat ens trobem enfilant per un corriol que mica en mica va endurint el pendent, i es torna més aeri quan s’arriba a la tartera final on ja es té un clar contacte visual amb el refugi. M’he quedat sense aigua i torno a esbufegar de valent i a controlar pulsacions. A mesura que guanyem alçada, l’aire bufa més fort i més fred i demano a la Carme, que sempre al davant i comprensiva em va esperant, que no ho faci més si no vol enganxar una galipàndria; ja ens trobarem dalt dins del refugi. És un plaer veure l’agilitat amb la que puja el tram final comparat amb el meu pas lent i encallat.

Impressiona la situació i les vistes del refugi Niu de l’Àliga al terme de la Molina - Alp, més encara quan hi arribes amb l’udol del fort vent. Es troba a 2.510 m, el punt més elevat de Cavalls del Vent. A l’acollidora sala d’estar amb llar de foc de l’interior m’espera la Carme i demanem brou calent. Tarden a servir-nos però quan arriba, umm!! que bé que entra. Reposem i repeteixo. Una estona més calentets, segellem targes de pas i passades les 19:00 sortim.

Ui! Tre.e.m.mo.lo! Potser hem passat massa estona al refugi, la diferència tèrmica és important, m’han baixat molt les pulsacions, estic suat, el cansament, o tot plegat, no ho sé. El cas és que malgrat sortir abrigat amb el Gore, buffs i tot el que portava, tremolo. La Carme que ha sortit abans, quan es gira i em veu tant abrigat, li costa reprimir una exclamació “Jordi, fas por! sembles l’abominable ...” Riem i no trobo millor remei que seguir corrent. Sentim un crit des del darrera i quan ens girem ens sembla distingir la silueta del Teo, amb màniga curta, a la terrassa del refugi i ens saludem amb els braços.

Al vent que segueix fort, se li comença a sumar una boira amenaçadora que veiem pujar per la nostra dreta i que ens fa accelerar més la marxa, atès que travessem les explanades del Serrat Gran amb corriols poc definits on l’única orientació per anar d’un punt al següent són les marques al terra, les quals amb boira o de nit serien molt difícils de localitzar. Anem tombant a dreta direcció sud, deixant a nord-est visibles avall a la distància alguns entramats de l’estació d’esquí de la Molina. Sempre tinc la Carme de llebre una vintena de metres davant meu, el pendent és torna més decidit, el vent menys violent, poc a poc vaig recuperant escalfor i sense parar em vaig traient peces de roba. Assolim la collada de Comafloriu ja a 2.190 m i seguim corrent suaument per un sender més clar en baixada constant i vegetació boscosa creixent.

Quan des del camí, a poques desenes de metres més avall ens apareix la teulada de Rebost, ens envaeix quelcom que deu ser proper a “felicitat”. Ens felicitem mútuament i no sortim de contents quan a les 20:27 entrem al refugi i abracem la Txell que sembla molt recuperada, el Xavi i la Natàlia, que ben dutxats i polits, ja fa hora i mitja que han arribat i esperen el sopar, i el Paco que ho ha deixat poc després de separar-nos, però que es troba bé i que ja no recordo com s’ho va fer per tornar a Rebost. Pel que fa a la Txell, es va posar en contacte telefònic amb la Marta qui, com havia previst, ja era de retorn a Rebost i amb el cotxe la va passar a recollir a Prat d’Aguiló deixant-la a Rebost abans d’anar-se’n de tornada a casa.

I la resta de l’equip? doncs, pel que fa al grup del Miquel, el Teo i el Josep Mª, les apostes sobre si aconseguirien arribar abans de les 21:30 (24 hores) estaven dividides. Al final, tot i que la boira els va enganxar dalt els plans del Serrat Gran i va fer que es despistessin direcció la Molina, van rectificar, i a un parell de minuts del límit van arribar enmig de l’alegria general. Aquest control sobre el temps (de rellotge) i les circumstàncies adverses només és a l’abast de molt pocs.

I el Fermí? on era el Fermí?. Ens dutxem, comencem a sopar, ja torna a ser plena nit i sense notícies del Fermí. Les meves cavil·lacions sobre ell m’assenylen amb certa culpabilitat d’haver trencat la regla núm. 1 en muntanya, que només se m’alleugereix una mica quan algú afirma que, amb la boira i la nit a prop, de ben segur, s’hauria quedat a fer nit al refugi Niu de l’Àliga per reprendre la marxa al matí. Malgrat el cansament o potser per això, em costa agafar el son i desperto sovint. Al dormitori, el concert de roncs sense director no ajuda gaire, la veritat. En un d’aquests desvetllaments veig un frontal que belluga per l’estança i obrint més els ulls identifico el Fermí. Encenc la llum del meu mòbil i veig la 1:32. Respiro fons i m’adormo profundament afegint-me a l’orquestra.

A l’endemà el Fermí explica que no s’havia quedat a Niu de l’Àliga, sinó que havia continuat, però en direcció a la carretera de Coll de Pal, i en començar a baixar per aquesta li havia sobrevingut una “passió de son” insuperable. Abrigat amb tot el que portava i desplegant la manta tèrmica, havia fet llit al marge de la carretera, fins que un cotxe que passava el va recollir, deixant-lo a l’entrada de la pista de Rebost.

Diuen que el temps va modificant els records i al final no pots assegurar ben bé si el que es recorda és exactament el que va passar en realitat, o bé quelcom desdibuixat i tornat a redibuixar per la ment. El que si que puc assegurar és que en aquesta “travessa” per la ment he tornat a gaudir gairebé tant com en la travessa real.

Jordi Pons

Desembre 2008

Publicad per: CEICATALUNYA - de desembre 10, 2008

CEI Catalunya

cerro plata

Etiquetes

Contacte

Entrades Populars

Arxiu del blog