Com si fos una premonició, tot va començar al desembre passat, quan el nostre estimat president va tirar la pedra, proposant anar al UT Serra de Tramuntana (UTST) per desprès amagar la mà i fer mutis pel for. El fet es que fins a cinc elements/es del CEI: en Patrick, la Bea, l’Emili, el Dani i un servidor, ens vam inscriure sense saber molt bé on anàvem a petar.
Els dies previs resolent els temes d’intendència, que si avions, hotels... Per acabar el divendres 9, sortint pitant de la feina i arribant tot just per embarcar i el Dani una mica agobiat .No ens dona temps nio a pixar a l’avió i ja arribem a Mallorca i, desprès d’un parell d’autobusos ens plantufem a Son Moix havent fet 3 coneixences: l’Oriol que, malgrat la pinta, està fet una màquina (va acabar en 18 h) i dos Ironman /woman (el Juan i l’Olga) del Baix Llobregat. Joder quin nivell!
A l’hora indicada, passa un autocar que s’atura davant nostre a indicacions de l’Emili. Es que estem a tot arreu. I no només això. Llista en mà, la Bea exerceix d’organitzadora de l’autocar... el CEI ho acapara tot!!
Arribem al lloc de sortida (un refugi a les afores de Pollença) amb un parell d’horetes i, com fa un fred que pela i no hem jalat, busquem un antro, convenientment assessorats pels companys d’Alcanar, que estan en tot i a totes. Ens perdem el briefing (i quasi millor, així no ens enterem de la que ens ve a sobre...), però les torradetes estan de mort.
A l’hora en punt, una speaker que ningú escolta molt, dona la sortida i.. allà que anem. El Dani no acostuma a córrer (deu ser a l’inici) però jo imposo un trote perquè com soc agonies (o potser perquè temo no poder fer-lo desprès) , estic agobiat pels temps de pas i talls.
El cert es que anem fent durant la primera hora, tot i que també som dels primers que deixen de córrer... Desprès una petita pujadeta per anar escalfant, que fa molt de fred i primera caiguda del menda, que va mig sobat i no portem ni dues hores... Total arribem al primer control, km 16, en 2h 22’, a 45 del tancament: espectacular. Jo perdo el temps reparant la rascada (em posaran 10m de bena que serà el meu tret distintiu al llarg de la marxa) i m’oblido avituallar aigua. Total: fins al control de Cuber (km 32) només haure begut ½ litre...
Ara bé una forta pujada, (la primera de les tres grans de la prova) i em trec els pals, que mestre només es el Miquel, i els que m’acompanyen, l’Emili i el Dani (que ni tan sols els ha portat, per no caure en la tentació...). Però la veritat es que com estem frescos (i fa fred) ben rodejats de gent, es fa relativament fàcil. El pujadot es de cal deu, desprès hi ha una baixada de les en diuen tècniques (es a dir, plena de pedres) que ens indicarà com serà tot el camí, per tornar a pujar i baixar un bon desnivell; anem planejant al costat d’una canalització d’aigua, lletja i rodejada d’aigua per tots cantons: al principi anem primmirats mirant de no trepitjar aigua. Desprès... passem per on calgui i tira milles. L’Emili va comentant per on passem i per on hem de passar, que per això es va fer aquet GR (221, anomenat Pedra en Sec: toma castanya per haver-lo sapigut!!!) en unes vacances (això sí, per etapes...)
Desprès del control planegem al costat de l’embassament de Cúber. A mi m’hauria agradat trotar, però aquest dos van petant la xerrada i em dic: bueno a la baixada a Sóller...I una merda! La baixada té nomes 2.000 esglaons dels de pas i mig, carregats de pedra per tots cantons, i trotar, tot i que es pot, et destroça els peus. Jo noto una petita contractura a la planta del peu (que ja es lloc per fer-se una!!!) però es tan llarga la baixada que em dona temps per fer una tesi sobre com posar el peu dret per no fer-me tant de mal. Tot i així, a estones hem d’esperar a l’Emili que ha decidit que tanta pedra no es bona pels seus peus i ronyons i s’ho pren amb calma. Arribem a Sóller ja de dia, amb una 1h 15’ sobre el temps de pas: no m’ho crec ! A aquest ritme aquests arribaran a veure el Madrid-Barça!!!
Desprès de Soller, camí de Deia uns maquets esglaons, unes vegades de pujada i altres de baixada, ens machacaran els peus i faran que no progressem retallant temps sinó que ens mantinguem en l’hora i 15’, veritable obsessió del menda, que apreta per sortir ràpid dels controls, sobre tot a l’Emili, que s’ho pren amb la calma del savi... Una mica abans d’arribar a Deià comença la pujadeta fins el poble i ens avituallem al refugi de Can Boi. Portem quasi la meitat però algun il·luminat ens diu que ara comença de veritat (¿?) la marxa: collons i el que portem es broma o què?. Ens posem fins les botes de jalar i carreguem aigua que sembla que apretarà la calor en la segona pujada que t’hi cagues: els cingles de Rullán, que ens portaran a Valldemosa.
Al principi la cosa es soportable, perquè pugem per pista en ziga zaga , però aviat ni pista ni hòsties, ala, prop de 800 metres en 5 kms: el Dani s’ens va i l’Emili va fent la goma fins que treu els pals (fixeu-vos com seria la pujada per veure aquesta imatge...). Jo m’he fotut un gel i em faig la il·lusió de que vaig bé. Arriba un moment que em paro perquè no puc mes i faig que tiro una foto: descobreixo a baix al mar, una illeta amb una roca foradada (desprès resulta que tothom va fer una foto similar: no estamos tan mal...). Quan penso que s’acaba la pujada, apa, gir a la dreta i... mes pujada, això i la calor que comença a fer, em tenen desmontat. Afortunadament, “no hay mal que 100 años dure” i al final si que deixem de pujar i, a sobre sopla una brisa molt maca i, les vistes.... es veu mar per tots els cantons i el camí és senzillament espectacular. Ens aturem uns moments i lamentem no esta per romanços i seguim caminant carenant al principi i baixant cap a Valldemosa, ens perdem un parell de vegades però recuperem el camí, gràcies a un pobre home que, amb al samarreta de la MM 2009, baixa mes lent que nosaltres, però com que no es perd, acabem arribant al mateix temps al pla.
Jo voldria trotar però el terreny es tan complicat i no hi ha unanimitat al respecte, total que baixem rapidet i a altre història. A Valldemosa arribem si fa no fa, amb l’horeta i 15 de marge que ens vam crear des de Soller. Algun graciós vol animar-nos i ens diu alguna cosa com “ànim que només us queda una marató...” i més o menys pel mateix temps ens arriba un sms del presi, que està en tot, però no en el que ens queda (diu : “ànims ja us queda poc”... sense comentaris). Es lo que te fer aquestes coses, que a 43 kms li diuen poc....
Apa, 10 kms més trencacames de pujades i baixades i la jalamenta. Son les 3 de la tarda i només tenim una hora de marge, ens hem encantat una mica però tot i això, els col·legues no perdonen els espaguetis i el pollastre. Jo no puc jalar amb la calor, però m’obligo (una mica) . Sortim amb renovades forces cap al darrer control, que està a 14 kms, i triguem 3 horetes de res. I es que primer pugem més del que semblava pel perfil ( i això em desmoralitza) i desprès anem fem puges i baixes trencadors . Arribem al darrer control, on carreguem aigua, jalem una miquetona, i fem grup amb un parell d’illencs que s’han fixat en el ritme que ens posa el Dani i volen garantir l’arribada. Apa, la darrera pujada del dia, S’Esclop. Primer per carretera, desprès per pista... i jo que m’he fotut un “coup de fuet”, vaig que me las pelo (al darrera del Dani, es clar). Fins i tot quan s’acaba la pista em poso xulo i passo a marcar el ritme, durant poc de temps perquè el Dani està incommensurable. Els illencs van comentant el que queda de pujada, per on hem de passar... i clar, quan s’equivoquen i resulta que queda més del que pensaven.. me cagu en tot!!!. Afortunadament, la briseta que sopla, la posta del sol que veiem, i el fet que cada vegada quedi menys de pujada, ens van animant. Està mal dir-lo encara, però això sembla que quasi està al sac això de la Tramuntana. A dalt de tot ens aturem a contemplar el paisatge i la posta de Sol i el Dani aprofita per demanar que tiri un altre que està fins als dallonses de fer de llebre.
Els illencs, que anàvem pegats com paparres, es revelen uns guies extraordinaris pel tram que ens queda. I dic tram perquè, de camí, hi havia ben poc: baixem pel ben mig d’un empedrat de nassos i conforme es va fent fosc, ens fem creus de com s’ho farà la vintena o així de gent que portem al darrera. Pedra sobre pedra, baixades pedra a través, girs inversemblants amagats al darrera d’arbres, m’enrecordaré per molt temps de la baixada de S’Esclops. Afortunadament el marcatge es bo i està il·luminat per no perdre molt la traça. Arribem a un corriol primer i desprès a una pista, que fan baixada pronunciada, i ja comencem a tenir els nervis propis de l’arribada pròxima. Comencen els sms preguntant on estem i, quan agafem la carretereta, em poso a fer trucades: al primera al presi, per agrair-li molt amablement la deferència que va tenir en pensar que aquesta marxa podria ser interessant...Li anuncio la imminent arribada, que es farà esperar més del comte perquè algun capullo ha tret les marques a uns 2 kms del final... desprès de donar un parell de voltes, i trucar 2 vegades a l’organització la solució es anar per carretera i fer un parell de kms addicionals: no vindrà ara pas d’això, però vaja, fa una gracieta... Al final, escortats i guiats per la policia local d’Andratx, fem l’entrada a la meta, en fase de desmuntatge, en 22h.56’.
Entre que arribem a l’hotel, ens dutxem i tot plegat, s’ens fa 2 quarts d’una. Ens posem al catre i quan despertem, l’Emili ja ha marxat que tenia un vol matiner. Nosaltres dos ens fotem un esmorzar de collons: mengem de tot i en quantitat, i petem la xerrada amb en Jordi Ballesta, en Massa, i al pobre Bea, que es va perdre en arribar a Deia i ja no la van deixar sortir. Total quasi ple pel CEI, 4 de 5 finishers.. Estem sorprenentment frescos i pensant en lal gent del club, que ara estarà fent al Molins Vilafranca: fa dos anys, va ser el lloc on uns quants vam parir aquesta idea del CEI i, ves quina cosa, ara arrasem a la CCCR i ens dediquem als extres: TransGranganaria, EcoTrail de Paris, Marató de Barcelona, de la Vall del Congost, Marató dels Sables... Es espectacular el nivelaso. Però això es una altre historia, la historia que dia a dia fem la gent del CEI.
Paco Ramos
Finisher UTST 2010
Vicepresident del CEI
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada