Amb la tecnologia de Blogger.
Etiquetes:


KAMI-CEI 2011 - Alpens, 13 de novembre.


Què va ser això de la Kami-CEI?

La Kami-CEI va ser caminar aquest diumenge per Alpens. Va ser endinsar-se pels seus carrers, pels seus boscos, els seus paisatges, les seves olors...

Va ser escoltar, atents, el soroll tan subtil del caure de les fulles de la blada. (“Si, home, aquell arbre de fulles amb les galtes ben vermelles, vergonyoses de saber-se tan boniques, no les veus allà com cauen, com freguen les branques, com tremolen? No les sents?”)

Kami-CEI va ser caminar acompanyat per les persones amigues, tranquil·lament, regalant-nos temps per a assaborir les paraules, les emocions, els sentiments. Temps per explicar-nos com va la vida, tan difícil, tan apassionant.

Temps, potser, per robar-nos mirades furtives, per transmetre senyals d’amors desitjats, o prohibits, ves a saber! Temps de fer noves amistats, i temps de retrobar-ne de perdudes en els llocs més distants, temps, també, de caminar sol i de retrobar-se a un mateix, amb aquelles coses més íntimes.

Va ser pujar muntanyes sense ni adonar-nos-en, embadalits com estàvem tot admirant els núvols que corrien amunt i avall, veient com s’abraçaven els uns amb els altres, com jugaven a la cuit amb les muntanyes més llunyanes, sempre dibuixant composicions noves, com si fossin bodegons immensos que un artista preparés només per a nosaltres.

Va ser menjar xocolata desfeta, boníssima, cuinada de la saviesa i del temps infinit, tan senzill, com l’art pre-romànic de Sant Pere de Serrallonga. I asseure’s a l’herba i riure, i fer gatzara amb les medalles que sense voler ens posàvem a la samarreta amb la xocolata que regalimava, traïdora!

I caminar la carena de Puig-cornador, passant pel Collet de la Bruixa, i vigilar, que no se sap mai, una mica de reüll, el racó amagat, precís, d’aquell possible bolet, tan escàs, tan cobejat.

Kami-CEI també van ser les llaminadures de Coll Tallat, i els fruits secs i la taronja, tot amb el gust dolç de les persones sempre disposades a donar un cop de mà, amb el somriure sempre fàcil. I riure de saber-se tan maldestres quan bevíem a galet l’aigua del càntir, aquesta mena d’objecte oblidat en els records dels avis!

Va ser descobrir la grandesa del món vist des de Santa Margarida de Vinyoles, que ens esperava com si fos un efecte especial preparat per a sorprendre’ns, quan tot just sortíem de la fageda, encara una mica esporuguits.

Aquí, a sota la fageda, ens havíem embolcallat amb els ocres i els vermells i la claror pàl·lida, difusa... Havíem gaudit de la solitud, del silenci, del glop d’aigua de la Font Fosca... Havíem escoltat les remors d’animals invisibles que s’allunyaven en un subtil crepitar de branques, havíem vist, amb sort, el saltiró d’algun ocell, potser de la mallerenga o del pica-soques. Potser havíem enxampat fugisserament  algun ratolí que corria  a amagar-se, sorprès per la gentada que se sentia arribar!

Kami-CEI va ser, encara, una oportunitat pels més joves per experimentar el vertigen del córrer per la baixada de Matamosses, (“Corre! Corre més ràpid! No paris, no t’aturis!) i passar, rabents, per sota Roca de Pena, sense ni adonar-se de la màgia de la pedra, (“Que no has vist els encantats? Si, si! S’han amagat tot just quan ens han sentit!”).

I va ser tenir temps, encara, per a menjar-nos l’entrepà de botifarra i acabar de dir-nos tot allò que havia quedat a mitges i compartir amb els que anaven arribant i els que ens esperaven, l’alegria d’un diumenge al matí que va valer la pena de viure, o i tant que si!


No sabies què era la Kami-CEI?

Doncs va ser tot això i encara més coses. Saps? Seria molt llarg d’explicar. S’ha de viure!

Ara ja ho sabràs! Jo, de tu, un altre any, no m’ho deixaria perdre!





Joan Iborra Plans,

Alpens, 16 de novembre de 2011