LA MARE DE TOTES LES MARXES
El dissabte ens la prometien grossa i vaja si ho vas ser El temps, el recorregut. Els controls... tot va fer de la NQ2009 una odisseaLa cosa va començar bé ja que vaig pujar amb la family i la Bet i el Pedro. Dinar plegats, respirar l’ambientillo, i vinga tirar fotos per què aj veia que el temps..Trobada amb la gent del CEI i sortida esglaonada: Al poc comença el drama: pedra que t’hi cagues i el presi, la dolo i jo ens aturem a protegir-nos. A partir d’aquí, m’entra al fal·lera corredora (jo si plou, es el que faig, córrer) i segueixo a certa distància al Dani i al Joan.
Permeteu-me,, per una vegada certes disquisicions tècniques que em fan semblar un quasi-pro. Per exemple, sempre porto mitjons de coolmax: mai he hagut de canviar-los ja que s’assequen ràpidament en cas de pluja, tolls, etc. A més, protegeixo amb esparadrap algunes ungles. Com a novetat, i desprès de l’experiència de la Montserrat-Reus, vaselina a la planta dels peus (i a l’esquena, el genoll i ... a l’entrecuix). Tot això i unes Trabuco quasi noves han fet que els peus estiguin com nous. I si m’hagués posat la turmellera (de bambú i spandex) que portava a la motxilla, ja hauria estat superb. El genoll quasi ni es nota i, per primera vegada aquesta temporada, no em fa mal (bueno, no molt de mal).
Davant la pluja, de seguida em vaig plantufar el gore. Primer per què no serveix de res portar tot en bosses a la motxilla si aquesta es mulla i, segon, per què, tal com anava de refredat, era millor suar una miqueta, i sempre el pots portar mig obert... A mes porto una talla que em permeti posar la motxilla dintre, que així va mes resguardada encara. Molta gent per tal d’estalviar una mica de pes no duu protecció contra la pluja o duu un chubasquero primet que , en alta muntanya, serveix de poc . Es una opció, però vaja, per aquest cantó jo vaig anar molt i molt bé.
Pujo el pas dels Lladres amb el Xavi Capdevila (je, je, ni ell s’atrevia a fer fotos, amb els llamps que hi havia) i la Montse. Passat el pas dels Lladres, m’enganxa el Nen i, poc desprès, anem a petar amb l’Emili. Fem una baixada maca (m’està mal dir-lo , però tiro jo) i arribem a La Molina força bé i ja secs. El Nen es anuncia que intentarà enganxar amb en Miquel (ho farà, i amb el Dani, el Joan...). i nosaltres baixem una mica el ritme, per què he parlat amb el presi i està arribant. En al pujada, l’Emili regula el ritme per tirar de mi sense deixar-me molt lluny i s’em fa el coll de Pal mes fàcil de la meva vida (tot i que ha estat el mes llarg) i la baixada al Rebost la fem relativament tranquils, així com el corriolet que ens baixarà (desprès de dos pèrdues i alguns problemes amb els companys de camí) a rigoreixer . Anem força bé i encarem la pista a Can Cerdanyola trempats i xerrant de tot i, desprès la pujada al coll de la Bauma serà la darrera en al que tiri del carro jo . Perdem les marques però com la pista també porta a Gresolet: fins que ens crida una mica mes avall en Quico Soler que estava pixant i ens ha vist passar.
Sé que hem d’agafar un corriolet que puja (es un tram de Cavalls de Vent) però seguin la manada ens anem per una pista cimentada que fa baixada fins que miro el gps i la cosa no xuta. Cridem als altres que no fan cas i nosaltres girem cua i comença el meu calvari: problemes intestinals, no pujo ni volen... total que li dic a l’Emili que tiri que no crec que arribi a Saldes (et recorda alguna cosa això presi?) vaig fent el pujadot, m’animo quan veig que no em de pujar tot el corriol de cavalls, m’aturo a fer fotos i, amb el gps comprovo que puc arribar a Saldes. Em trobo al Marc una mica tocat i anem tirant junts fins Saldes, amb 30’ de marge i reenganxem amb l’Emili. La pujada al Portet fa mal, l’Emili tira molt bé però em quedo (i el Marc mes), apareix un altre vegada al Xavi Capdevila (quina enveja: a banda de les fotos que fa, es que ni sua, ni sembla cansat, s’atura quan vol: ens avançarà, el trobaren xerrant al control de la Font de la Bruixa i desprès, ens treure mes d’1 hora!!!!) i ja sé que tot el que queda es quasi tot baixada i m’entra una alegria...De tota manera, no trotaré mes que arribant a Espinalbet. Ara penso que entre les pèrdues i el no trotar, potser hauria pogut millorar el temps, però vaja...
A l’arribada, els crits del Juanito (peaso compañero) animen però em sap greu que tant gent hagi hagut de deixar la marxa..
Respecte al recorregut, molt mes dur que altres anys, i pitjor marcat. Pujades amb molt percentatge que feien l’ascens mes complicat i sense poder posar un ritme, corriolets de baixada com la baixada del Rebost (o, p.e el camí a Saldes que es suposava de baixada) unit a la pluja caiguda, feien molt difícil trotar de baixada i recuperar temps. I, pel que fa al marcatge, doncs la dada es que em vaig perdre 4 vegades: al parking del rebost (es cert que hi havia una cinta, però tantes vegades les tenim que creuar, i, una mica més enllà ens vam passar les marques, al coll de la Bauma i a Gressolet enganxant el corriolet de Saldes. Sempre de nit, clar, sempre seguint a d’altres (un posa l’automàtic...) i això que, en les dues darreres sabia el que s’havia de fer per què es un tram de Cavalls de Vent. I el pitjor: era la primera marxa aquest any que portava el gps: però clar, un no va mirant el gps tota l’estona, i només quan es perden les marques o veu alguna cosa estranya (llums a alçada a la dreta quan ens anàvem contens per una pista que sí feia baixada, però que anava a Bagà i no a Saldes) treu mà del gps que, aquesta vegada si va fer la seva feina i em va ajudar a regular per arribar a Saldes amb mitja hora sobre el control.
El millor de tot: el coco. Físicament no crec que pugui guanyar molt mes (vaja, no soc un portento però crec que tinc la millor forma que jo puc tenir). I el cap, doncs sense pensar en deixar-lo a les primeres de canvi (amb la pedregada, a La Molina...a Can Cerdanyola, a Saldes), anant tram a tram, i no pensant en el final si no en superar l’obstacle immediat, combinant amb l’Emili els canvis de ritme (més el que jo, tot s’ha de dir) per no adormir-nos i encantar-nos. I davant de les dificultats, mantenir la calma: desprès de la perduda a Gressolet, li vaig dir a l’Emili que tires per què no sabia si arribaria a Saldes. Doncs vaig anar fent el corriolet, fent fotos (la sortida del Sol, el Pedra des de diferents angles) i fins i tot vaig haver de canviar les piles al GPS (entre d’altres, per controlar la distancia a Saldes) em vaig trobar al Marc i junts vam arribar a Saldes amb mes de 30’ de marge... I que dir del pujadot de Peguera...
Personalment, vaig fer 3 hores més que l’any passat: una segur que pel recorregut, més llarg, amb més desnivell i amb més corriolets tècnics i clar, desconegut de manera que no pots planificar el ritme). Un altre per les pèrdues i desorientacions i, tot s’ha de dir, pel relax final desprès de Peguera (no vam trotat més que una mica a la baixada a Espinalbet) i les fotos: això ho he d’arreglar per que entre les fotos i la pixera, es perd un munt de temps i desprès em costa enganxar amb els companys, el qeu fa que sempre vagi a la cua del grupet, fent la goma. I l’altre per al climatologia (posa i treu roba, camins enfangats i relliscosos) i els efectes colaterals, com p.e el trobar-te amb gent amb problemes que s’ha d’ajudar o gent amb dificultats per pujar o baixar (un pobre noi va caure devant meu fins 10 vegades a la baixada del Rebost: com per avançar-lo i deixar-lo sol...)
En definitiva, una nova experiència, potser massa dura i amb poques possibilitats de gaudir: la marxa mes dura de la Copa que he fet. Content pel meu comportament físic i mental (encara que una miqueta més de disciplina nutricional i estratègica no haurien estat mal) i sempre amb el dubte de qui ha actuat millor: qui ho va deixar per les condicions de la marxa, o qui la vam fer justament en aquelles condicions. I no tinc gens clar que estigui al cantó dels que van triar bé.
PACO RAMOS
Escrits
