Amb la tecnologia de Blogger.

Nuria-Thues


5:15h del matí a l’aparcament del Carrefour de Sta. Perpètua, puntualitat britànica! El Juan organitzant, estressat perquè anem tard. Pugem al bus una mica intimidades perquè a les primeres files no coneixem a ningú, però només calen uns segons per reconèixer al gol sud als habituals. Enfilem cap a Núria i passem a buscar al Pep, a la Dolo i unes amigues seves per Granollers i encara parem de nou a buscar al Miquel i al Joan & family a Tona. Ara si, directes a Núria. Com que tots tenim son, pocs son els que estan temptats de no deixar dormir a la gent. Sobretot el Presi, que per donar exemple arriba pràcticament d’empalmada de les festes de La Floresta.

7:00h arribem a Núria i corre corre a agafar el cremallera que l’autobús ens ha deixat a l’altre punta


7:45 h comencem a pujar i ja hi ha qui pregunta on és el primer avituallament. La pujada és tranquil·la i disfrutem del verd del paisatge i dels animalons que ens miren. Fins que s’acaba l’herba i les vaques i tot senyal de vida i comença la pujada de veritat, que és l’indicador segur de que ha arribat el moment de treure els pals de la motxilla.

11:0 0 h parem a esmorzar perquè la gent no pot més, però no pas perquè arribat al cim, que encara ens queden uns metres. Aquesta vegada l’avituallament consisteix només en entrepans, i sort d’alguna ampolla i alguna bota de vi que corren. Aprofitem per fer reagrupament familiar, que ja comencem a disgregar-nos.

11:45 h Disfrutem dels últims metres de pujada fins al Nou Creus. Fa molt bon dia, sol, airet fresquet, i la seguretat que no plourà perquè el Presi porta els seus pantalons anticiclònics. Preneu nota, no tornarà a ploure durant tota la Copa, que el Presi s’ha jugat amb el Pep que portarà aquests pantalons totes les caminades que queden! Com sigui veritat s’inflarà a Voll Damms.

Com a suggeriment per la propera, busqueu zones amb una mica més de vegetació. No sabeu lo difícil que és trobar una pedra prou grossa per fer una tècnica al darrera

Unes quantes pedres després, aprofitem l’arribada a un dels llacs de Carança per tornar a fer reagrupament. El Miquel i el Joan, els valents del grup, “cauen” a l’aigua gelada. La resta de mortals, ens conformem a remullar els peus. Així de fresquets seguim la caminada, ara ja de baixada, fins que arribem al refugi de Carança i fem la parada per dinar, per foto de grup, i per la merescuda “bieg, si vu ple” no tan freda com haguéssim volgut. Una altra vegada, la parada ens serveix per agrupar-nos, ja que ha hagut un parell d’incidents, una revinclada al peu i un mareig.

15:00 h passades, reprenem el camí i es parteix el grup. No patiu, que les reporteres també ens dividim per poder documentar tota l’excursió, je,je. La “Tet de la curs” surt disparada, mentre que els “porsuivans” s’ho prenen amb més calma per a que els accidentats recuperin les forces; ja sabem que al CEI no s’abandona a ningú!

Va bé, tot i que mirant el rellotge, fins que arribem a les passarel·les i algunes ens ho mirem amb respecte, sort de la paciència i l’ajuda dels que venien a la vora.

19:15 h La “tet de la curs” arriba sana i estalvia a Thues i són els primers de disfrutar d’una cerveseta ben freda (ara si). Un quart d’hora després i contra tot pronòstic arriben els “porsuivars” que ja han recuperat les forces.

Genial el detall de la cerveseta i les patates! Si ho haguéssim sabut abans, alguns haguessin fet més via!

20:00 h Enfilem la tornada cap a casa. 3 hores després, la gent ja no sap com posar-se a l’autobús. Un viatge molt lent, amb moltes cues, però per fi arribem a Tona i Granollers i descarreguem els primers.

11:00 h molt més tard del previst baixem de l’autobús deixant darrera nostre el ferum de tigre pels que hi pugin demà.

Ha sigut genial, un 10 per l’organització! Petons per a tots i fins la propera.

Publicad per: CEICATALUNYA - de juliol 29, 2009

1r ANIVERSARI

Avui , uns bons companys m’han comentat que ja fa un any d’aquell somni que varen tindre uns descerebrats, el CEI , després ja li posaré el cognom.

Un any de totes verdes i madures, de bones estones i de més complicades, de projectes i somnis, d’obligacions i de devocions, de quilòmetres i hores de son... tot plegat un munt de molt bones estones, d’uns companys que ja són més que companys, que formen part d’una família, una família que creix, que deixa empenta, que malgrat tot inclús pot fer història, i si dic història ho faig amb la boca plena, doncs encara tenim un munt de projectes per fer, d’excursions, curses, caminades, àpats, festes, quilòmetres...

Bons pensaments són els que tenim i desitgem per a tots aquells que comparteixen amb nosaltres aquestes experiències, i perquè no, aquest desig de fer coses envers els demés. El nostre club és per a tots els que vulguin estar i formar part de la nostra gran família i així entre tots fer-lo molt més gran, fins que la pròpia història ens reconegui com a membres d’ella.

Un somriure és la distancia més curta entre les persones.

Feliç Aniversari
Xavier Sans i Cordomi
Publicad per: CEICATALUNYA - de juliol 17, 2009

26 JULIOL: OLLA DE NURIA

PROPERA EXCURSIÓ DEL CEI A LA OLLA DE NÚRIA

Salida: collado de fontalba. ( final de la pista)
Hora: 7h.00
Km.: 32 Km. aprox.
Desnivel: 3774 metros. Aprox. Acumulado. (1887 mtros positivo)
Duración: 8 - 10 horas aprox.
Dificultad: alta
Recorrido: coll de fontalba- puigmal – pic petit del segre – pic del segre – coll de finistrelles – pic de finistrelles – puig de nuria – coll de eina – pic de eina – pic de noufonts – coll de noufonts – pic de noucreus – coll de noucreus – pic fossa del gegant – cim alt de les arques – cim de la roca blanca – puig de fontnegra – cim de la coma clot – coll de torreneules – pic torreneules – santuario de nuria – fontalba.


Hola amigos, socios y compañeros del CEI, estamos preparando otra excursión, en esta época de calor, hay que irse hacer un poco de altura se esta mas fresquito, en esta excursión, estaremos por encima de 2500 metros, para los que vayáis hacer la UTMB os servida un poco de entrenamiento y a los demás nos servida para disfrutar de una bonita marcha y buenas vista, un poco exigente, pero con un mínimo de preparación, es posible. También esta la posibilidad de que uno, no se encuentra con fuerzas, hay muchas posibilidades de poder acortar la excursión que van a parar al santuario de Nuria.

Empezaremos a caminar a las 7h. en collado fontalba, o nos encontramos a esa hora, también podemos quedar en santa perpetua al lado del carrefour express ( cerca del pabellón y las piscinas) a las 5h15´ y podemos organizarnos para llevar el mínimo de coches posibles ( crisis ).

Material: almuerzo, comida, agua ( no hay agua en todo el camino, solo en Nuria), protección solar, cámara de fotos, chubasquero y ganas de pasarlo bien.

Todo aquel que este interesado en acompañarnos, mandar un correo de confirmación a
j.paredes@ya.com o llamarme a mi móvil 645234013

CLUB EXCURSIONISTA INDEPENDENT-CATALUNYA

CEI-CATALUNYA
Publicad per: CEICATALUNYA - de juliol 16, 2009

NQB

LA MARE DE TOTES LES MARXES
El dissabte ens la prometien grossa i vaja si ho vas ser El temps, el recorregut. Els controls... tot va fer de la NQ2009 una odissea

La cosa va començar bé ja que vaig pujar amb la family i la Bet i el Pedro. Dinar plegats, respirar l’ambientillo, i vinga tirar fotos per què aj veia que el temps..Trobada amb la gent del CEI i sortida esglaonada: Al poc comença el drama: pedra que t’hi cagues i el presi, la dolo i jo ens aturem a protegir-nos. A partir d’aquí, m’entra al fal·lera corredora (jo si plou, es el que faig, córrer) i segueixo a certa distància al Dani i al Joan.

Permeteu-me,, per una vegada certes disquisicions tècniques que em fan semblar un quasi-pro. Per exemple, sempre porto mitjons de coolmax: mai he hagut de canviar-los ja que s’assequen ràpidament en cas de pluja, tolls, etc. A més, protegeixo amb esparadrap algunes ungles. Com a novetat, i desprès de l’experiència de la Montserrat-Reus, vaselina a la planta dels peus (i a l’esquena, el genoll i ... a l’entrecuix). Tot això i unes Trabuco quasi noves han fet que els peus estiguin com nous. I si m’hagués posat la turmellera (de bambú i spandex) que portava a la motxilla, ja hauria estat superb. El genoll quasi ni es nota i, per primera vegada aquesta temporada, no em fa mal (bueno, no molt de mal).

Davant la pluja, de seguida em vaig plantufar el gore. Primer per què no serveix de res portar tot en bosses a la motxilla si aquesta es mulla i, segon, per què, tal com anava de refredat, era millor suar una miqueta, i sempre el pots portar mig obert... A mes porto una talla que em permeti posar la motxilla dintre, que així va mes resguardada encara. Molta gent per tal d’estalviar una mica de pes no duu protecció contra la pluja o duu un chubasquero primet que , en alta muntanya, serveix de poc . Es una opció, però vaja, per aquest cantó jo vaig anar molt i molt bé.

Pujo el pas dels Lladres amb el Xavi Capdevila (je, je, ni ell s’atrevia a fer fotos, amb els llamps que hi havia) i la Montse. Passat el pas dels Lladres, m’enganxa el Nen i, poc desprès, anem a petar amb l’Emili. Fem una baixada maca (m’està mal dir-lo , però tiro jo) i arribem a La Molina força bé i ja secs. El Nen es anuncia que intentarà enganxar amb en Miquel (ho farà, i amb el Dani, el Joan...). i nosaltres baixem una mica el ritme, per què he parlat amb el presi i està arribant. En al pujada, l’Emili regula el ritme per tirar de mi sense deixar-me molt lluny i s’em fa el coll de Pal mes fàcil de la meva vida (tot i que ha estat el mes llarg) i la baixada al Rebost la fem relativament tranquils, així com el corriolet que ens baixarà (desprès de dos pèrdues i alguns problemes amb els companys de camí) a rigoreixer . Anem força bé i encarem la pista a Can Cerdanyola trempats i xerrant de tot i, desprès la pujada al coll de la Bauma serà la darrera en al que tiri del carro jo . Perdem les marques però com la pista també porta a Gresolet: fins que ens crida una mica mes avall en Quico Soler que estava pixant i ens ha vist passar.

Sé que hem d’agafar un corriolet que puja (es un tram de Cavalls de Vent) però seguin la manada ens anem per una pista cimentada que fa baixada fins que miro el gps i la cosa no xuta. Cridem als altres que no fan cas i nosaltres girem cua i comença el meu calvari: problemes intestinals, no pujo ni volen... total que li dic a l’Emili que tiri que no crec que arribi a Saldes (et recorda alguna cosa això presi?) vaig fent el pujadot, m’animo quan veig que no em de pujar tot el corriol de cavalls, m’aturo a fer fotos i, amb el gps comprovo que puc arribar a Saldes. Em trobo al Marc una mica tocat i anem tirant junts fins Saldes, amb 30’ de marge i reenganxem amb l’Emili. La pujada al Portet fa mal, l’Emili tira molt bé però em quedo (i el Marc mes), apareix un altre vegada al Xavi Capdevila (quina enveja: a banda de les fotos que fa, es que ni sua, ni sembla cansat, s’atura quan vol: ens avançarà, el trobaren xerrant al control de la Font de la Bruixa i desprès, ens treure mes d’1 hora!!!!) i ja sé que tot el que queda es quasi tot baixada i m’entra una alegria...De tota manera, no trotaré mes que arribant a Espinalbet. Ara penso que entre les pèrdues i el no trotar, potser hauria pogut millorar el temps, però vaja...

A l’arribada, els crits del Juanito (peaso compañero) animen però em sap greu que tant gent hagi hagut de deixar la marxa..

Respecte al recorregut, molt mes dur que altres anys, i pitjor marcat. Pujades amb molt percentatge que feien l’ascens mes complicat i sense poder posar un ritme, corriolets de baixada com la baixada del Rebost (o, p.e el camí a Saldes que es suposava de baixada) unit a la pluja caiguda, feien molt difícil trotar de baixada i recuperar temps. I, pel que fa al marcatge, doncs la dada es que em vaig perdre 4 vegades: al parking del rebost (es cert que hi havia una cinta, però tantes vegades les tenim que creuar, i, una mica més enllà ens vam passar les marques, al coll de la Bauma i a Gressolet enganxant el corriolet de Saldes. Sempre de nit, clar, sempre seguint a d’altres (un posa l’automàtic...) i això que, en les dues darreres sabia el que s’havia de fer per què es un tram de Cavalls de Vent. I el pitjor: era la primera marxa aquest any que portava el gps: però clar, un no va mirant el gps tota l’estona, i només quan es perden les marques o veu alguna cosa estranya (llums a alçada a la dreta quan ens anàvem contens per una pista que sí feia baixada, però que anava a Bagà i no a Saldes) treu mà del gps que, aquesta vegada si va fer la seva feina i em va ajudar a regular per arribar a Saldes amb mitja hora sobre el control.

El millor de tot: el coco. Físicament no crec que pugui guanyar molt mes (vaja, no soc un portento però crec que tinc la millor forma que jo puc tenir). I el cap, doncs sense pensar en deixar-lo a les primeres de canvi (amb la pedregada, a La Molina...a Can Cerdanyola, a Saldes), anant tram a tram, i no pensant en el final si no en superar l’obstacle immediat, combinant amb l’Emili els canvis de ritme (més el que jo, tot s’ha de dir) per no adormir-nos i encantar-nos. I davant de les dificultats, mantenir la calma: desprès de la perduda a Gressolet, li vaig dir a l’Emili que tires per què no sabia si arribaria a Saldes. Doncs vaig anar fent el corriolet, fent fotos (la sortida del Sol, el Pedra des de diferents angles) i fins i tot vaig haver de canviar les piles al GPS (entre d’altres, per controlar la distancia a Saldes) em vaig trobar al Marc i junts vam arribar a Saldes amb mes de 30’ de marge... I que dir del pujadot de Peguera...

Personalment, vaig fer 3 hores més que l’any passat: una segur que pel recorregut, més llarg, amb més desnivell i amb més corriolets tècnics i clar, desconegut de manera que no pots planificar el ritme). Un altre per les pèrdues i desorientacions i, tot s’ha de dir, pel relax final desprès de Peguera (no vam trotat més que una mica a la baixada a Espinalbet) i les fotos: això ho he d’arreglar per que entre les fotos i la pixera, es perd un munt de temps i desprès em costa enganxar amb els companys, el qeu fa que sempre vagi a la cua del grupet, fent la goma. I l’altre per al climatologia (posa i treu roba, camins enfangats i relliscosos) i els efectes colaterals, com p.e el trobar-te amb gent amb problemes que s’ha d’ajudar o gent amb dificultats per pujar o baixar (un pobre noi va caure devant meu fins 10 vegades a la baixada del Rebost: com per avançar-lo i deixar-lo sol...)

En definitiva, una nova experiència, potser massa dura i amb poques possibilitats de gaudir: la marxa mes dura de la Copa que he fet. Content pel meu comportament físic i mental (encara que una miqueta més de disciplina nutricional i estratègica no haurien estat mal) i sempre amb el dubte de qui ha actuat millor: qui ho va deixar per les condicions de la marxa, o qui la vam fer justament en aquelles condicions. I no tinc gens clar que estigui al cantó dels que van triar bé.

PACO RAMOS

Publicad per: CEICATALUNYA - de juliol 08, 2009