Cercar en aquest blog

4/9/10

PdC 2010 ENTRADA PER LA PORTA DEL DARRERA

1ª Part

Aquest proppassat cap de setmana, havia de ser un llarg i tranquil cap de setmana: participar als actes de la Festa Major de Granollers, redactar la crònica de la PdC (1 intent 2010), seguir per internet les passes dels compis que participaven a la UTMB – CCC- TDS, participar a la marxa de Les Borges Blanques- Montblanc ….. però tot va canviar quan el dijous al vespre me truca el Xavier ( en endavant l’Isard) i me proposa de tornar a intentar fer la PdC. Certament, no sé què dir-li. Curiosament, aquell mateix dijous a la tarda, quan pujava a Bigues amb el cotxe, comprovava el bon temps q feia, i me va venir un flash de pensament que em va dir: “I si el Xavi me diu per tornar a fer la PdC aquest cap de week? No, Dolo, no hi donis més voltes. Ho vau intentar la setmana anterior, us vau encigalar de tal manera que treu-t’ho del cap. A més, ja vau quedar per tornar-ho a intentar l’any vinent”. A més, semblaria com si volguessiu temptar a la mountain, aquesta tossuderia no la veia molt clara. El Xavier me va recomenar q m’ho pensés. Així que començo a demanar opinions: al meu pare, a me sister, a la nebodeta (q com que li diem que ella no podria venir, ja me diu d’entrada que no hi vagi,jij), a la Olga i a l’Isma. Compto les valoracions, i guanya el SÍ. Truco al Xavier i li dic q ok, endavant. Jo m’encarrego de fer les inscripcions al circuit per internet i de trucar al Refugi de Graus per fer la reserva. Tot està ready.

Som divendres 27 d’agost. Quedo amb l’Isard a les 4 de la tarda a Monistrol de Calders, i xino-xano fem camí, de nou, cap al Refugi de Graus. Anem comentant les expectativas que tenim. Coincidim amb el Salva del Refugi de Graus a la benzinera que hi ha abans d’arribar a Tavascan. L’Isard li comenta que som bastants persistents, i somriu. Arribem al Refu just per l’hora de sopar, tot i que els hi demanem 10 minuts per fer un reconeixament llampec al caminet de sortida.
Sopem al refugi juntament amb 3 nois més. Tot ells tbé faran la PdC. L’Ivan, toledà de naixement però madrileny d’adopció, tbé farà el circuit en -24 hores (i ho aconsegueix: 16h 48’), i el Jordi (de Centelles) i el Gil (de Vic) que faran el circuit en 4 dies.

Aquests darrers dies, l’Isard ha aprofitat per fer un màster-postgrau- digueu-li com vulgueu, d’ ús i interpretació del seu GPS (en endavant Gipsy). Ha refet l’esborrany de les hores de pas orientatives i sobretot, està super animat i convençut del nostre èxit. Jo tbé estic il·lusionada, però, hi ha un però, i no em feu explicar-vos què és, però hi ha un però.

Aquesta vegada sortirem a les 2:00 morning del Refugi de Graus, direcció Coll del Certascan.
Falten 5 minutets per les 2 matí i l’Isard i moi ja estem preparats davant la màquina-rellotge que ha de segellar la nostra targeta de pas. Nos fem la foto de sortida i just quan és l’hora: clin clin: targeta de pas segellada. Ens desitgem sort i endavant!!

El primer tram, fins el cim del Certascan, sempre l’hem fet de nit i no hem pogut gaudir dels riuets ni dels paisatges que ofereix aquella zona. Tanmateix, aquesta nit, serena, i quasi de lluna plena, ens ofereix la possibilitat de veure i disfrutar de la silueta de les mountains, els colls, entreveure els rierols, els estanys…. És preciós. Passant per les bordes de Noarre, el plugim d’una mànega d’aigua ens sorpren, ondie!! L’Isard veu la cua d’un estel, jo no l’arribo a veure, camino amb el cap cot.
És preciós, sí, però a la Dolo li costa molt seguir el ritme de l’Isard. Noto les cames carregades, els bessons molt pesats…. En un primer moment penso que és normal, és el començament, la musculatura està freda, don’t worry Dolo, que ja et passarà. Però no passa. Anem bé? Anem fent – li responc a l’isard. Arribem a un punt que li confesso que les meves cames no tiren. Parem un moment al costat d’un saltet d’aigua, me prenc un “spirifren”, i au, continuem cap al Coll del Certascan.
Aquesta vegada hi arribem en un plis. Recordem l’encigalamenta que vam patir just feia 10 dies en aquell mateix indret: vam estar més de 3 hores donant voltes per aquella zona……
Abans de començar l’ascens al cim, li proposo a l’Isard que pugi ell sol, jo me quedo al coll, desisteixo de la PdC, però l’acompanyo fins al Refu del Certascan (1ª ocellada). L’isard canvia de cara, es posa sèrio i em mira als ulls, continua seriós, i no recordo què me va dir, però la qüestió és que, tinc un caramel de menta a la boca, i estic pujant el cim del Certascan, pas-passet, darrere l’isard. Arribem a la zona de grimpada, fa vent, anem amb compte, i fet, arribem al cim (2.852m). Segellem. Observem el paisatge, i unes ovelles que nos gauiten sorpreses. Són quasi les 6 del matí, es comença a entreveure la llum del sol, un mar intens de núvols per la zona francesa, el cel ben serè……