Cercar en aquest blog

9/7/12

CRÒNICA UT EMMONA per Paco Ramos


Tota la setmana donant voltes als aspectes logístics de la cosa: que si un paravents a la borsa que deixaré a Planoles, que si un gel mes a la motxilla,  que mes val que sobri, dubtes entre les Hoka, les brooks, les assics, que no resoldré fins el darrer instant, preparant els tracks, analitzant el recorregut (relativament, mai he calculat quan trigaré entre els diferents trams, però, com a mínim sabia que hi havia  6 gran pepinos)...Podria semblar obsessionat , per la temperatura (el calor em va liquidar a Coll de  Nargó)  l’alimentació (últimament  l’estómac s’em tanca a les primeres de canvi) però, sobretot, pel coco. Potser porto masses marxes aquest any i necessito parar, per dedicar mes temps a la família, a llegir, a no fer res... En fi, les neures de sempre.



Per obviar-les, setmana intensa de feina que s’acaba el divendres a les 9 de la nit (alguns ja estan sopant al polisportiu de Sant Joan) i cap a casa, a cuidar al Dani mentre la Lola s’en va a sopar (es l’asimètric pacte que hem fet aquest i molts d’altres caps de setmana, sap el que significa per mi la muntanya i, encara que no li agrada especialment, em deixa fer...com diria el Juanito, una santa). Afortunadament, amb el Dani sopem i anem a dormir d’hora: li dic que tinc son i que m’expliqui un compte i, encara que sembli mentida, la cosa funciona i, a les 23h, estem els dos sobats. A les 2.30 sona el despertador (tot el que dormiré  fins diumenge nit), i comença el ritual: Hoko integral (amb la samarreta de campions de la CCCR a sobre), Hoka als peus i esmorzar de nutella que costa entrar...



Al cotxe m’adono que m’he deixat el gatosport (millor, el que tenia fet era el salat i, la veritat no em ve de gust fins molt avançades les marxes) i cap a Sant Joan falta gent. Arribo bé  però els dubtes segueixen i, en el darrer instant (devia estar inspirat) em calço les assics en comptes de les Hoka....amb els desnivells de pujada les Hoka m’haurien matxucat els dits: l’ideal hauria estat les assics a les pujades i els Hoka per baixar (almenys no tindria el maluc en carn viva, com ara) però, com no es pot, les Hoka aniran a la bossa de Planoles, per si els flyes.

En recollir el dorsal, i la bossa (plena d’obsequis) i deixar la borsa de Planoles, comencen a aparèixer amics i, la càmara a fer les primeres tonteries. No acaba de funcionar i em posa dels nervis, no puc fer foto del CEI i, les que faig (o en les que surto) no es amb la meva...

Saludem a gent del CEI, tallaferros, mohicanos, corredors... i cap al redil de sortida.



Un esclat de focs es la única cosa que recordo, i ja estic trotant. No sé perquè sempre he de fer això. Bueno si, és una qüestió psicològica: necessito veure que, al principi, vaig relativament bé i que puc anar fent un marge respecte als temps de tall (sempre son mes justos ).  Afortunadament, fa massa son i va bé començar a pujar de seguida. Així quan t’adones ja t’has cruspit el primer pepino. Vaig veient les fileres de gent i com de llarga i costeruda es lal pujada però ara no penso en el que ens falta: vaig fent llistes, de coses que no puc deixar de fer, de gent que està i no està, de la gent que esta a Cap de Rec. En això que em passa el Gralla  fent broma i xerrant qual Dolo i el Jesus Agudo mes discret , em veu barallat amb al càmara  de fotos... Vaja dia per espatllar-se...



Com no he calculat temps, no se si vaig bé o malament de ritme però el gps marca 5,5 en pujada (cert que això no ha fet mes que començar). La idea era actuar amb el gps “a  la Xeix”: portar l’etrex i canviar-li les piles a Núria i encendre el 310XT per la nit, que avisa si et desvies... Això es el que hauria fet (i va fer) en Xeix: jo vaig acabar les piles a Bastiments i no vaig encendre el 310XT tot i portar-lo al canell, total, estava tot ben marcat, lo del ritme era el de menys i, entre els 3 que aniríem junts la segona part, sumaven 5 gps...

Quan em vull adonar, estic a dalt del Puig Estela (el diploma diu que en 2 hores..) i allà  faig la foto del Puig, de Pardines i del menda ; a la foto es podrà veure que em vaig posar protector solar (de fet, em vaig polir tot un pot de 200 grs i encara així em vaig cremar...) Continuo carenant i baixant cap a Pardines. En la baixada podria apretar mes, però sempre em costa demanar pas i, total, amb el que queda per endavant... 



Vaig fent la goma amb una parella de Banyoles (amics del Pere Massó) la Mariona i el Josep Ma. De fet, anirem fent al goma fins al Coll de la Marrana amb ella i Bastiments a ell, (em va passar al crit de pits i collons, crit que mai he entès, però vaja). Al final em traurien prop de 4 hores....relaxing time.

A Pardines l’Assumpta em fa una foto que reflecteix la meva estultícia i em diu que els TTT no han passat encara i que el Bodi feia 10’ que havia marxat. Ondi doncs potser vaig massa ràpid. De les poques coses que em vaig mirar es que Pardines tancaven a els 11.15 o sigui que he fet en 3.20’ el recorregut i ja port 2 hors de marge... Collonut.

Surto per la carretera i primera i única marrada al recorregut. Sort que el Gralla em crida a capítol i cap a dalt que fa pujada, a per al segona del dia... De seguida el seu grupeto em deixa enrera i jo fent fotos dels pujadots, bevent aigua del qualsevol rierol (encara que porti 2,5 l a sobre)  o fent enquestes a usuaris de lasportiva sobre el que li han durat  sense trencar-se per la puntera: en la pujada  em surt un estrepitós 5 a 2: s’ho han de fer mirar aquest paios perquè, amb el grip, estabilitat i esmorteïment que tenen, aquest petit defecte les ensorra comercialment... 



Amb la tonteria son mes de les 11 i la segona pujada se las trae. Veig un pic i penso “hòstia la broma” fins que, un ànima caritativa diu que anem al coll de tres pics que no hem de pujar allà dalt.  Quan veig cotxes d’adfs i protecció civil a la meva alçada no puc menys que alegrar-me. Ja porto 2  pepinos, un terç de les pujades, i no anem tant malament.

Quan arribo al control penso de seguida com dimonis han pujat tot allò a dalt...amanides de pasta, begudes isotòniques, coca cola, aigua, un 10, com sempre, als de l’organització i als voluntaris.. Serà l’únic avituallament que faci bé: menjo, carrego aigua a tope (fins a Núria sembla que no hi haurà mes), poso a mà gels i barretes... però m’oblido de les fotos.  Em trobo a  l’Andreu que va ratllat i em diu que ho deixarà a Núria (a mi ja m’agradaria saber segur que arribaré allà...) i amb un adéu ja m’agafaràs, surt i no el torno a veure fins Bastiments assegut entre pedres i telèfon en mà...



Intento trotar a la baixada però no hi ha manera. Això de l’artrosi es el que té, abans pujava com una merda i baixava quasi com l’Alpenser i ara m’avancen fins i tot les tortugues.. Ara trobo a faltar l’esmorteïment de les Hoka però no es pot tenir tot. Quan estic a baix fa pupa  de veritat el maluc i genolls dret o sigui que iboprofé al canto i intentar mantenir la mecànica : retroversió pèlvica, evitar bloquejar genoll... Penso en lo afortunat que soc,  fa poc mes d’un any em volien plantufar pròtesi de maluc  (de fet, tinc el maluc per això i molt mes) però amb un bon cirurgià (el dr Tey) un bon entrenador (en Toni) i un bon fisio (en Jesús), hem fet un quasi miracle.  I aquí estem, començant la pujadeta al Coll de la Marrana. Primer penso que no deu ser tan difícil, doncs el Juanito fa el proper cap de setmana una sortida familiar del CEI per aquests indrets però de seguida recordo l’excursió “familiar” (vaig estar a punt de portar al Daniel en al motxilla a l’esquena, sort dels consells de l’Iborra) pel Carançà i, sobretot el fet que el Juanito pretén baixar, no pujar al Coll...



El fet es que fem cim  amb un vent  que apaivaga al calor i cap a Bastiments falta gent. Em dic que es com una pujada a Monserrat  apa, en 45’ som a dalt, tot ple de pedres (el que els beneits diuen terreny tècnic). En aquest tram m’encigalo bastant: no m’agrada el terreny tècnic (tot i que podria haver intentat baixar mes ràpid), no m’agrada grimpar i, sobretot, algunes posturetes fan crepitar el maluc fins a extrems risibles si no fos que fan un mal.... Per acabar-lo d’adobar, en una d’aquestes clavo el pal esquerre entre unes pedres i jo vaig al darrere. Afortunadament, el pal em salva d’una caiguda guapa guapa però, a canvi, es trenca pel mànec. Collons, no portem ni la meitat ja tinc excusa per plegar...Però m’enrecordo d’una situació similar a la N-Q del 2007 amb el Joan Iborra a coll de Pal, i em dic que no em puc deixar anar a les primeres de canvi.

Incomprensiblement tinc un rampell de practicitat i allargant el pal al màxim i separant la part trencada, em queda quasi a la mateixa alçada que l’altre.. doncs apa seguim, preguntant de control en control fins a Núria per esparadrap o similar, allà, un paio que desprès resultarà conveí de la Dolo (a qui no coneix la Dolo?) em farà una apanyamenta macgiveriana que em permetrà superar aquest problemeta.



En això que em passa la Quima mentre jo em vaig tirant a sobre de cada clapa de neu que veig. Amb l’Andreu i una altre companya que pensa plegar a Núria (ja ho vam fer junts a Coll de Nargó) vaig fent al goma: mes ben dit, ells troten en baixada i, de  cop s’aturen dient que ja no poden mes... Jo vaig veien Núria, penso que podria arribar  de seguida si pogués trotar i em desespero. Truco a la Lola i li dic que, potser plego i, a la nit estic a casa. Molt cas (com sempre) no em fa i  ja a Núria fem les coses per ordre: guardo el gps, arreglo (m’arreglen el pal moltes gràcies!!), busco, desesperadament (han tancat el bar i he d’anar al de l’hotel) un par de birres i em  disposo a jalar una altre vegada pasta.

En això que arriba tothom: el mestre Amiel, en Xeix, el Xavi i la  Natalia i els TTT. A sobre, al Dolo em diu que en Torrijos i l’Esteve venen a prop i que, malauradament, el Blas ho ha hagut de deixar per l’estómac, un altre vegada (t’ho has de mirar Blas, ). La veritat és que en aquest ambient, no puc deixar-lo aquí, no puc no pujar al Puigmal per reviure totes els sensacions de l’any passat  i, per això, quan veig que el capità Amiel enfila cap a dalt, jo vaig al darrera: se que és una roda exigent, però bona pel meu ritme (son molts kms d’anar plegats...).



Doncs apa, cap a dalt. Curiosament es la pujada que mes en va costar. Suposo que el cúmul d’emocions (o el ritme del Jaume)... el pobre Xavi m’anava esperant, tot i que també tenia problemes de rampes i, el mestre Amiel, potser volia batre el temps de l’any passat. El cert és que, quan ja desesperava, veig  el cim  i,  clar, em poso a plorar: ja estic aquí, he trigat un any però estic aquí i fent el trail. Hi ha música però no hi ha Volls, ni fotos, ni fada cargolina amb al bareta màgica, ni el Juanito amb el megàfon...Intento no pensar molt i, em faig una foto (2)  per testimoniar al moment i, cap avall que el Xeix s’ha llençat .. De seguida enganxo al mestre Amiel i al Jesús, que no va molt fi del genoll (no anar molt fi en el Jesús no es molt significatiu, tampoc anava molt fi a Coll de Nargó i va ser un dels 25 que va finalitzar...).

De cop i volta a mitja baixada veient un paio amb calces de bàsquet i samarreta blava... tallaferra. No pot ser, es l’Uri, Doktor8, Oriol Antolí, el mega crack de la VCUF que està pujant per animar als de la cua  i per veure la posta del sol des del cim... Sense paraules.



El mestre posar un ritme de cal deu i ens quedem enrera el Jesús i jo, que començo a grinyolar estrepitosament  del maluc...mes retroversió pelvica i baixem Pas de lladres avall amb una mena de caminar de pressa  (sort que no em veu ningú per que gravat, seria ridícul) que em permet enllaçar amb els Xavis i el mestre Amiel  poc abans de  Corral Blanc  just per fer-me l’enèsima rebrincada de tormell esquerre (aquell que tinc de goma des que era un jove eixerebrat jugador de rugbi...) . Allà ens diuen que el primer ho ha hagut de deixar i penso que encara tinc possibilitats... Fora bromes, ens posem cecs de síndria i meló i tot just quan arriben els TTT, nosaltres marxem. A mi m’agradaria anar tots junts, però ser que cadascú té el seu ritme o sigui, que cap a Planoles on uns voluntaris en forma de nens ens porten les bosses, ens donen de veure i ens tracten molt i molt bé.

El mestre aprofita per passar una bona estona (el Xeix decideix que tira milles) perquè es canvia de tot. Jo no agafo ni les barretes de la bossa (cras error) de fet, deixo unes avellanes que portava per quan em canses del dolç (mes error encara). Quan sortim, el mestre es dona compte que no ha carregat aigua i gira cua (lloat sigui el senyor, sis horetes que vam trigar fins a Campelles...) Desprès de passar l’estació, comencem la pujada, jo veient al davant els llums del Xeix i, al darrera al capi. Estic a punt de treure el MP3 per distraurem i evitar la son, però seria la primera vegada aquest any, o sigui que aguanto  i capa dalt a per la penúltima pujadeta. S’en va fent llargueta i comença a fer una miqueta de rasca... a mitja pujada hi ha una font i allà em trobo al Xeix fent ganyotes per beure. Omplo dipòsits i pugem juntets, amb el Jaume en la distància (ens va avisar que pujaria a ritme Tor...)

El cert es que no trobem cap control a dalt i ens comencem a rallar. Això vol dir anar fins Campelles...dons son prop de 20 kms sens avituallaments ni líquids... Sort que es de nit, no has de veure tant i hem aprofitat l’única font que rajava per recarregar... A mes, la baixada em recorda la de la Margineda en Andorra, picada, sense corriol en moltes ocasions. La veritat es que en Xeix va cascadet de peus i el mestre no es de córrer. Ja em va bé penso, amb una mica de sort ens enganxa l’Iborra, que baixa que se las pela. 

Desesperats enfilem  un tram final de carretera, pista i corriol i, quan quasi finalitza la baixada i veiem el poble una mica a dalt (això de fer-te baixar per torna a pujar es el sino dels trailrunners). De cop experimento una aportació sobrevinguda d’energia en forma de 3 (no una ni dos) descàrregues elèctriques d’una tanca a la que se li ha despenjat un fil que deu haver fet de les seves entre els participants. En Xeix, molt amablement, em pregunta que faig, mentre jo em contorsiono com crec mai he fet ( i espero no tornar a fer) i fins i tot el pal (que es de carboni) fa contacte..

Arribem a Campelles i ja pensem en el Taga. A veure si podem començar abans no sorti (massa) el sol. O sigui que rapidet cap Ribes, on trobem el pobre noi del control sobat. Jalem una miqueta ( a mi ja no m’entra res, ni gels ni dolç, i les barrets salades les he acabat; m’anirà fent soroll l’estómac fins Coll de Jou). Aprofiten els meus companys per perdre pes al lavabo  i cap a dalt.

No se si va ser el càrrec de consciència per haver anat xupant roda mes que al davant des de Núria, la constatació de que era la darrera pujada o la descàrrega elèctrica, el cert es que em poso a tirar cap a dalt i farem el pujadot en 2.30’, amb pauses per fer fotos a tort i a dret (bona excusa per recuperar l’alè) i, fins i tot, tombar-nos una mica a gaudir del paisatge i de els emocions contingudes (mentre el pobre Xeix arribava). Lluny albirem un company que està patint i que esdevindrà finisher el Fran i, amb menys problemes dels esperats, coronem el Taga. Parlo amb la dona (però tu no anaves a plegar a Planoles?) i amb el Pedro i cap avall.

A Coll de Jou, ens foten aigua per tot arreu i s’agraeix i em menjo uns trocets de fuet que em saben a glòria. Ja conec la resta del camí i aquí, anem marcant un ritme guapo amb relleus, per veure d’arribar abans al calor no ens enfonsi...

La resta, emocions una rera l’altre: la primera salutació dels cracks Guido i Mireia ( la darrera vegada que havia vist al Guido era en una muntanya a Castelló, fa mes d’un mes...esperant a la Mireia i ara, ell, qui va quedar SEGON en aquest bestialitat, esperant als TTT, al Pau, etc.. uns crakcs aquesta parelleta), el capità Artigas i la Laura, en Bodi i l’Assumpta, l’organització.. tothom desvelant-se per nosaltres.  I, al poc, l’arribada de Xavi Torrijos i l’Esteve i de la Dolo i l’Iborra. Impressionant. No hi ha paraules per descriure el reguitzell de sensacions.

Però això no ha acabat i, per evitar dormir-me mentre baixo a casa, al temps que dono satisfacció a una obsessió, em compro 1,5 litrs de granissat de llimona que vaig bevent pausadament (i desprès pixant no tant pausadament) la qual cosa em permet arribar a casa sense dormir-me  al volant. Mig litre mes que cau en arribar a Sant Boi (hem de començar la hidratació ràpidament), endreço les bosses i un parell d’horetes de migdiada  em deixen quasi com nou.

Dos dies desprès, no sé el que son les agulletes. El maluc fa mal, clar, només faltaria però les sensacions compensen tant: plenitud, pau mental, satisfacció, alegria, companyonia... indescriptible...

Algunes fotos poden acreditar la cosa https://picasaweb.google.com/pacoramos64/Emmona12#

I si voleu llegir un bon escrit (lo meu es descriptiu) sempre podeu recórrer al valor segur de l’amic Iborra,    http://desdelcami.blogspot.com.es/2012/06/emmona-2012.html. Es lo bo que té aquest esport. Que coneixes gent excepcional.

Moltes gràcies a l’organització, impecable organitzant una marxa molt complexa. Als meus col·legues de patiment (son tants...),  els amics i companys del CEI, el millor club, Corredors, Talaferros, Sabadellencs de tota mena, a tothom.. Al Jesus i al Toni, per cuidar-me millor que jo mateix i a la meva família (Lola, David i Dani) per fer-me més fàcil aquesta  passió.

Fins la propera