SENDER DE TARADELL

Diumenge 2 de Maig
Durada Aproximada: 4:30 hores
Desnivell acumulat: 380m
Distància: 14,800 Km.
Comarques: Osona

Dificultat: mitjana/ baixa

El sender de petit recorregut PR-C 42 de Taradell te una distància total de 14,8 km. i és circular. El desnivell acumulat és de 380 m. i la durada aproximada és de 4 hores i mitja. Cal portar esmorzar, aigua, roba i material apropiat. Imprescindible moltes ganes de caminar i disfrutar.

La sortida serà del pàrking situat a la Ctra. de Montrodon cantonada amb el Carrer Sant Genis . La sortida serà entre les 8- 8:30 del matí, és demana confirmació per no deixar ningú a Terra.
La camida és circular i es farà en sentit antihorari. Iniciarem la sortida direcció al Pujaló, Pineda com queden ja poquetes, agafarem el camí que segueix cap al camp de golf tot vorejant –lo. Creuarem la Ctra. de Balenyà agafant el camí fins a la tomba dels Sequers de Gasala passant a prop del monument a l'expedició catalana Everest 85, que va ser la primera expedició catalana que va pujar al cim del món. Continuarem cap al Castell de Taradell, on farem la parada per esmorzar. Allà podrem gaudir d’ una visió fantàstica de la plana de Vic i un paisatge molt maco. Llavors baixarem pel camí que va al Mas de Mansa però uns metres abans ens desviarem fins arribar a la collada de Taradell. Aquí agafarem forçes per poder pujar fins a dalt de l’Enclusa. Punt més alt del municipi (867 m.) seguirem la cinglera fins arribar al camí que porta a Vilalleons, a dalt de tot de l’urbanització de la Roca.D’alllà agafarem un caminet fins arribar a la Font del minut ( Hi hagi sequera o abunància d’aligua sempre tarda un minut per omplir un litre). Un cop arribats aquest punt agafarem un corriol per l’obaga del Pujol ( masia que té una alzina monumental ) . Un cop passat el Pujol tornarem a passar pel límit una petita cinglera que ens conduirà als horts de la Riera de Taradell. Arribarem al poble per el barri de la Sagrera que un cop haguem creuat la riera ( si hi ha aigua ens haurem de mullar una mica els peus........) entrarem al Parc de la Font Gran . Un parc fluvial a petita escala però on hi trobem un arbre monumental juntament amb la font més emblemàtica del poble. Seguirem cap als carrers del nucli antic de Taradell passant per el carrer de la rectoria i l’església. A un centenar de metres tornarem a trobar amb els cotxes que ens hauran esperat pacientment mentre nosaltres haurem gaudit d’una esplèndida caminada


Al seu costat hi trobem el plàtan centenari de més de 20 metres d'alçada, arbre catalogat com a monumental de Catalunya.

Com arribar:

Amb cotxe:
Per la C-17, sortida de Taradell, agafeu la BV-5306 a l'alçada de Malla
Venint de Sant Miquel de Balenyà, per la BV-5305
Venint de Vic, per la B-520. passant per Sta. Eugènia de Berga
Venint de Viladrau per la B-520
Amb autobús amb l'empresa Prat, línia Taradell-Vic (T.938 126 411)
Consultar Pagina http://www.taradell.cat/ com arribar a Taradell.

Distàncies quilomètriques a Taradell:
Vic -> 8,6 Km
Barcelona -> 66 Km
Girona -> 68,2 Km
Lleida -> 164,7 Km
Manresa -> 51,1 Km
Tarragona -> 156,3 Km

Dubtes:
Bet o Pedro .
julkerlluis@hotmail.com o bet_molist@hotmail.com

Confirmacions:
j.paredes@ya.com
Vocal de Marxes

Publicad per: CEICATALUNYA - d’abril 26, 2010

Les pedres del camí. Crònica de la Tramuntana

Com si fos una premonició, tot va començar al desembre passat, quan el nostre estimat president va tirar la pedra, proposant anar al UT Serra de Tramuntana (UTST) per desprès amagar la mà i fer mutis pel for. El fet es que fins a cinc elements/es del CEI: en Patrick, la Bea, l’Emili, el Dani i un servidor, ens vam inscriure sense saber molt bé on anàvem a petar.

Els dies previs resolent els temes d’intendència, que si avions, hotels... Per acabar el divendres 9, sortint pitant de la feina i arribant tot just per embarcar i el Dani una mica agobiat .No ens dona temps nio a pixar a l’avió i ja arribem a Mallorca i, desprès d’un parell d’autobusos ens plantufem a Son Moix havent fet 3 coneixences: l’Oriol que, malgrat la pinta, està fet una màquina (va acabar en 18 h) i dos Ironman /woman (el Juan i l’Olga) del Baix Llobregat. Joder quin nivell!

A l’hora indicada, passa un autocar que s’atura davant nostre a indicacions de l’Emili. Es que estem a tot arreu. I no només això. Llista en mà, la Bea exerceix d’organitzadora de l’autocar... el CEI ho acapara tot!!

Arribem al lloc de sortida (un refugi a les afores de Pollença) amb un parell d’horetes i, com fa un fred que pela i no hem jalat, busquem un antro, convenientment assessorats pels companys d’Alcanar, que estan en tot i a totes. Ens perdem el briefing (i quasi millor, així no ens enterem de la que ens ve a sobre...), però les torradetes estan de mort.

A l’hora en punt, una speaker que ningú escolta molt, dona la sortida i.. allà que anem. El Dani no acostuma a córrer (deu ser a l’inici) però jo imposo un trote perquè com soc agonies (o potser perquè temo no poder fer-lo desprès) , estic agobiat pels temps de pas i talls.

El cert es que anem fent durant la primera hora, tot i que també som dels primers que deixen de córrer... Desprès una petita pujadeta per anar escalfant, que fa molt de fred i primera caiguda del menda, que va mig sobat i no portem ni dues hores... Total arribem al primer control, km 16, en 2h 22’, a 45 del tancament: espectacular. Jo perdo el temps reparant la rascada (em posaran 10m de bena que serà el meu tret distintiu al llarg de la marxa) i m’oblido avituallar aigua. Total: fins al control de Cuber (km 32) només haure begut ½ litre...

Ara bé una forta pujada, (la primera de les tres grans de la prova) i em trec els pals, que mestre només es el Miquel, i els que m’acompanyen, l’Emili i el Dani (que ni tan sols els ha portat, per no caure en la tentació...). Però la veritat es que com estem frescos (i fa fred) ben rodejats de gent, es fa relativament fàcil. El pujadot es de cal deu, desprès hi ha una baixada de les en diuen tècniques (es a dir, plena de pedres) que ens indicarà com serà tot el camí, per tornar a pujar i baixar un bon desnivell; anem planejant al costat d’una canalització d’aigua, lletja i rodejada d’aigua per tots cantons: al principi anem primmirats mirant de no trepitjar aigua. Desprès... passem per on calgui i tira milles. L’Emili va comentant per on passem i per on hem de passar, que per això es va fer aquet GR (221, anomenat Pedra en Sec: toma castanya per haver-lo sapigut!!!) en unes vacances (això sí, per etapes...)

Desprès del control planegem al costat de l’embassament de Cúber. A mi m’hauria agradat trotar, però aquest dos van petant la xerrada i em dic: bueno a la baixada a Sóller...I una merda! La baixada té nomes 2.000 esglaons dels de pas i mig, carregats de pedra per tots cantons, i trotar, tot i que es pot, et destroça els peus. Jo noto una petita contractura a la planta del peu (que ja es lloc per fer-se una!!!) però es tan llarga la baixada que em dona temps per fer una tesi sobre com posar el peu dret per no fer-me tant de mal. Tot i així, a estones hem d’esperar a l’Emili que ha decidit que tanta pedra no es bona pels seus peus i ronyons i s’ho pren amb calma. Arribem a Sóller ja de dia, amb una 1h 15’ sobre el temps de pas: no m’ho crec ! A aquest ritme aquests arribaran a veure el Madrid-Barça!!!

Desprès de Soller, camí de Deia uns maquets esglaons, unes vegades de pujada i altres de baixada, ens machacaran els peus i faran que no progressem retallant temps sinó que ens mantinguem en l’hora i 15’, veritable obsessió del menda, que apreta per sortir ràpid dels controls, sobre tot a l’Emili, que s’ho pren amb la calma del savi... Una mica abans d’arribar a Deià comença la pujadeta fins el poble i ens avituallem al refugi de Can Boi. Portem quasi la meitat però algun il·luminat ens diu que ara comença de veritat (¿?) la marxa: collons i el que portem es broma o què?. Ens posem fins les botes de jalar i carreguem aigua que sembla que apretarà la calor en la segona pujada que t’hi cagues: els cingles de Rullán, que ens portaran a Valldemosa.

Al principi la cosa es soportable, perquè pugem per pista en ziga zaga , però aviat ni pista ni hòsties, ala, prop de 800 metres en 5 kms: el Dani s’ens va i l’Emili va fent la goma fins que treu els pals (fixeu-vos com seria la pujada per veure aquesta imatge...). Jo m’he fotut un gel i em faig la il·lusió de que vaig bé. Arriba un moment que em paro perquè no puc mes i faig que tiro una foto: descobreixo a baix al mar, una illeta amb una roca foradada (desprès resulta que tothom va fer una foto similar: no estamos tan mal...). Quan penso que s’acaba la pujada, apa, gir a la dreta i... mes pujada, això i la calor que comença a fer, em tenen desmontat. Afortunadament, “no hay mal que 100 años dure” i al final si que deixem de pujar i, a sobre sopla una brisa molt maca i, les vistes.... es veu mar per tots els cantons i el camí és senzillament espectacular. Ens aturem uns moments i lamentem no esta per romanços i seguim caminant carenant al principi i baixant cap a Valldemosa, ens perdem un parell de vegades però recuperem el camí, gràcies a un pobre home que, amb al samarreta de la MM 2009, baixa mes lent que nosaltres, però com que no es perd, acabem arribant al mateix temps al pla.

Jo voldria trotar però el terreny es tan complicat i no hi ha unanimitat al respecte, total que baixem rapidet i a altre història. A Valldemosa arribem si fa no fa, amb l’horeta i 15 de marge que ens vam crear des de Soller. Algun graciós vol animar-nos i ens diu alguna cosa com “ànim que només us queda una marató...” i més o menys pel mateix temps ens arriba un sms del presi, que està en tot, però no en el que ens queda (diu : “ànims ja us queda poc”... sense comentaris). Es lo que te fer aquestes coses, que a 43 kms li diuen poc....

Apa, 10 kms més trencacames de pujades i baixades i la jalamenta. Son les 3 de la tarda i només tenim una hora de marge, ens hem encantat una mica però tot i això, els col·legues no perdonen els espaguetis i el pollastre. Jo no puc jalar amb la calor, però m’obligo (una mica) . Sortim amb renovades forces cap al darrer control, que està a 14 kms, i triguem 3 horetes de res. I es que primer pugem més del que semblava pel perfil ( i això em desmoralitza) i desprès anem fem puges i baixes trencadors . Arribem al darrer control, on carreguem aigua, jalem una miquetona, i fem grup amb un parell d’illencs que s’han fixat en el ritme que ens posa el Dani i volen garantir l’arribada. Apa, la darrera pujada del dia, S’Esclop. Primer per carretera, desprès per pista... i jo que m’he fotut un “coup de fuet”, vaig que me las pelo (al darrera del Dani, es clar). Fins i tot quan s’acaba la pista em poso xulo i passo a marcar el ritme, durant poc de temps perquè el Dani està incommensurable. Els illencs van comentant el que queda de pujada, per on hem de passar... i clar, quan s’equivoquen i resulta que queda més del que pensaven.. me cagu en tot!!!. Afortunadament, la briseta que sopla, la posta del sol que veiem, i el fet que cada vegada quedi menys de pujada, ens van animant. Està mal dir-lo encara, però això sembla que quasi està al sac això de la Tramuntana. A dalt de tot ens aturem a contemplar el paisatge i la posta de Sol i el Dani aprofita per demanar que tiri un altre que està fins als dallonses de fer de llebre.

Els illencs, que anàvem pegats com paparres, es revelen uns guies extraordinaris pel tram que ens queda. I dic tram perquè, de camí, hi havia ben poc: baixem pel ben mig d’un empedrat de nassos i conforme es va fent fosc, ens fem creus de com s’ho farà la vintena o així de gent que portem al darrera. Pedra sobre pedra, baixades pedra a través, girs inversemblants amagats al darrera d’arbres, m’enrecordaré per molt temps de la baixada de S’Esclops. Afortunadament el marcatge es bo i està il·luminat per no perdre molt la traça. Arribem a un corriol primer i desprès a una pista, que fan baixada pronunciada, i ja comencem a tenir els nervis propis de l’arribada pròxima. Comencen els sms preguntant on estem i, quan agafem la carretereta, em poso a fer trucades: al primera al presi, per agrair-li molt amablement la deferència que va tenir en pensar que aquesta marxa podria ser interessant...Li anuncio la imminent arribada, que es farà esperar més del comte perquè algun capullo ha tret les marques a uns 2 kms del final... desprès de donar un parell de voltes, i trucar 2 vegades a l’organització la solució es anar per carretera i fer un parell de kms addicionals: no vindrà ara pas d’això, però vaja, fa una gracieta... Al final, escortats i guiats per la policia local d’Andratx, fem l’entrada a la meta, en fase de desmuntatge, en 22h.56’.

Entre que arribem a l’hotel, ens dutxem i tot plegat, s’ens fa 2 quarts d’una. Ens posem al catre i quan despertem, l’Emili ja ha marxat que tenia un vol matiner. Nosaltres dos ens fotem un esmorzar de collons: mengem de tot i en quantitat, i petem la xerrada amb en Jordi Ballesta, en Massa, i al pobre Bea, que es va perdre en arribar a Deia i ja no la van deixar sortir. Total quasi ple pel CEI, 4 de 5 finishers.. Estem sorprenentment frescos i pensant en lal gent del club, que ara estarà fent al Molins Vilafranca: fa dos anys, va ser el lloc on uns quants vam parir aquesta idea del CEI i, ves quina cosa, ara arrasem a la CCCR i ens dediquem als extres: TransGranganaria, EcoTrail de Paris, Marató de Barcelona, de la Vall del Congost, Marató dels Sables... Es espectacular el nivelaso. Però això es una altre historia, la historia que dia a dia fem la gent del CEI.

Paco Ramos

Finisher UTST 2010

Vicepresident del CEI

Publicad per: CEICATALUNYA - d’abril 20, 2010

L’ECO-TRAIL DU PARIS

No sé per on començar. Tampoc sé com explicar-ho. Ni tan sols sé si creure-m’ho.

Haver completat l’Eco-trail de Paris en el temps establert. És una experiència que no oblidaré en molt i molt de temps!

Aquest trail,per mi, no comença el 20 de març de 2010, sinó que s’inicia en el compte enrere al novembre de 2009 quan desprès d’haver-me inscrit m’adono que el temps màxim són 12 hores i mitja. ‘Uff!!’,vaig pensar. ‘Aquí m’haig d’entrenar de valent. Així que a participar a totes les curses i mitges maratons que puguis’.

Faig varies curses d’entre 10 i 15kms i dues mitges maratons (la de Mataró i la de Granollers), avanço el meu despertador a les 6.30/6.45 per sortir a córrer tres cops per setmana. Tot per acostumar-me a córrer un seguit de kilòmetres sense parar. Sí,sense parar! Ja en tinc prou arribant dins de temps.

Per fi arriba el cap de setmana del 20 i 21 de març. Semblava lluny però ja està aquí . M’han passat els mesos volant i complir el repte és una realitat.

La distància del Trail de Paris és de 80 kilòmetres amb un desnivell de 1500 metres positius , on la sortida es situa a la Base Regional de Loisirs a St. Quentin-en- Yvelines i l’arribada a la Torre Eiffel. El temps limitat s’acompanya d’un temps estrictes als controls i avituallaments.

Arribem a Paris divendres a la tarda, ens dirigim a l’hotel, preparem la motxilla amb tot el material tal com estableixen les normes :camel-back de dos litres, menjar, dos frontals, piles de recanvi, manta tèrmica, xiulet i banda reflectant entre d’altres coses. I, cap a la Torre Eiffel!! On recollim dorsals, bitllets de tren que ens portarà a la sortida, i altres materials. Per aclarir alguns dubtes, parlo amb un dels organitzadors que m’aconsella fer els primers 21 kilòmetres non-stop i m’informa que els següents 31 kilòmetres seran sense avituallaments i on es concentren els 1500 metres positius. Una mica trenkakames, per dir-ho així. És on es retira més gent.

Comença a ploure. La pluja, juntament amb el fang, serà una de les meves companyes durant el Trail. Unes sis o set hores, més o menys.Uns altres companys seran els tres mP3s que porto, per si s’acaben les piles i amb diferents tipus de música per animar-me.

Matí del dissabte: ja ho tenim aquí. Anem a l’estació on agafem el tren cap a St Quentin. Està ple de corredors, i estableixo conversa amb un noi francès que parla molt bé l’anglès i m’explica que ja l’ha fet tres vegades. Tot un expert, així que prenc nota d’alguns consells més.

El pensament de ser capaç de córrer 80kms de Trail cap a París i ,sobretot, d’entrar en el temps és el que tinc a la meva ment.

1600 persones ens situem al punt de sortida: un camp al mig de no sé on. L’hora de sortida :12.30 migdia. Ha estat plovent mentre ens esperàvem i ja estic una mica nerviosa.5,4 3,2,1....pam! comença la gran prova.

Com us podeu imaginar els primers 20kms estan congestionats de gent que no para de córrer però sempre cautelosos. Queda molt per endavant, em fixo només en els 20kms que haig de fer i penso:’ haig d’arribar amb temps al primer avituallament’. Com podeu notar m’animo a mi mateixa, tot i que l’alleh,alleh és present. Arribo al primer control, queden ¾ d’hora per tancar, així que em dic: ‘Vinga, no pots perdre temps!’carrego aigua, menjo una mica i a per els següents 31kms non-stop.La pròxima sessió és més llarga i per mi aquests kilòmetres són clau. Parlo amb l’Isma, que m’anirà informant durant tot el Trail del que em trobaré amb unes hores de diferència,clar. I sobretot, m’anima durant tot el trajecte. Gràcies!! També vull donar les gràcies als meus fills que a la seva manera m’han animat. Encara tinc en el meu correu el mail que en Jordi em va enviar en que deia: ‘Mama,que corris molt ràpid per París’.

Seguim. Focalitzo la meva visió amb la gent que va davant meu i que porta un ritme que puc seguir. Km 43: la meva companya és aquí. La pluja. Tot i que molt més abans els meus peus han suportat el pes del fang que s’ha enganxat a les sabates. Entrem en un Observatori i per un instant veig la Torre Eiffel, però sé que estic a meitat de camí. Però m’animo:ja n’he fet 43 i vaig bé de temps. Haig de seguir endavant ,al meu ritme clar. Hi ha un control, on em revisen el material i em fan posar la banda reflectant. Comença a enfosquir-se el dia i ara no sóc conscient de quina hora era.

Arriben els 50 i un bon avituallament:coca-cola, xocolata, formatge, més coca-cola i més xocolata. És un moment màgic tot i que ha estat dur. La concentració ha estat magnífica i observar el terreny sota els meus peus ha estat dur.

A per els següents 10kms! Els faig en una mica menys d’una hora per què no vull que em parin en un control per falta de temps. Ara si que em doldria i trec força de no sé on. Arribo al km 60 i pregunto: ‘Vaig bé de temps?’ I un noi em diu:’sí, vas bé. Ja està fet això.’

A la distància les llums de París i el color viu de la Torre Eiffel. No m’importa reconèixer que m’emociono. El viatge arriba a la seva fi.10 kms més,un altre avituallament i l’última empenta: uns 10kms al llarg del Sena cap a la Torre Eiffel. Es fan llargs perquè sembla que tinguis l’arribada molt a prop i no és així. Però arribo,passo l’últim carrer i no m’adono que estic passant per una passarel·la situada dins la carpa,sota la Torre, i els temps que marca el rellotge són les 12.56. Falten 4 minuts per què s’acabi els temps . D’això no en sóc conscient i no veig ni a l’Isma. Sé que tinc que pujar al primer pis per completar el meu somni i em dic: ‘Amunt, ja és teu’. Escales amunt, entro a l’arribada , sona el meu xip i : s’apaguen els llums. S’acabat el temps.

Com he dit al començar aquest escrit, encara no m’ho crec. Tot i que ara que he estat redactant el meu trajecte d’aquesta prova he pogut anar assimilant el que ha fet possible aquesta realitat. Per mi era tot un repte i vull agrair a tots aquells que van creure possible aquesta possibilitat d’acabar dins de temps i que em van enviar tanta energia positiva. Crec però, que si no hagués fet els deures abans de la prova, les meves cames i sobretot el meu cervell no haguessin resistit.

Olga Sánchez

Publicad per: CEICATALUNYA - d’abril 12, 2010